L'Ernest és tan menut que, un bon dia, els seus pares se'l van deixar en un dels bancs que hi ha al Park Güell. En aquells bancs que hi ha a la plaça del parc. Sí, exactament en aquells bancs de formes ondulants i de recorregut sinuós, dibuixats amb milers de petites rajoles i retalls de vidre de molts colors.

Doncs allà mateix és on es va quedar tot sol el nostre petit Ernest, un diumenge a la tarda que havia anat a passejar amb els seus pares, després de dinar, quan la calor de l'estiu ja no és tan forta. Ara bé! Que ningú no es pensi que va arribar a tenir gens ni mica de por en cap moment! Que fos minúscul no volia dir que no pugues ser un noiet molt valent. No tenia por de res! I per això es va quedar quiet, esperant que algú el veiés, o tornessin els seus pares.

I esperava... i esperava... I ja se sap, diuen que, tot sovint, qui espera, desespera. Però de tant esperar, finalment sí que se'n va cansar. Així que d'una revolada, l'Ernest es va aixecar i, encara que nosaltres no ho haguéssim pogut veure bé de tan petit que era, es va posar dret! I ben decidit va començar a caminar pels bancs.

Quan ja feia una bona estona que caminava per aquells camins que li semblaven tan pesats de recórrer de tantes i tantes corbes que feien, va sentir

en un racó, sota una muntanyeta de pols, que hi havia algú que plorava molt. A l'Ernest no li agradava plorar. I tampoc que ningú plorés! Per això se n'hi va anar encuriosit a veure què passava. I quina en va ser la seva sorpresa quan va veure que qui plorava era una de les petites rajoles d'en Gaudí! La rajoleta havia caigut del seu lloc, i no podia tornar a pujar.

-És que sóc molt petiteta, i no tinc forces per tornar a seure al meu lloc! Ningú no m'ajuda!-, va respondre la rajola quan l'Ernest, que és molt eixerit i es preocupa molt pels altres, li va preguntar per què plorava d'aquella manera.

La petita rajola li va explicar que un dia que feia molt mal temps, amb llamps i trons i calamarsa, un colom blanc, de pedra, va relliscar mentre volava i va anar a parar justament al lloc on era ella.

-Ui! Quin mal que m'has fet!- Li va dir la rajoleta al colom tota adolorida, i una mica enfadada. -Que no mirem per on anem, o què?-.

-Perdona'm, però amb aquesta pluja no hi ha manera de veure res. Un cop de vent, gairebé huracanat- li explicava tot movent les ales d'una banda a l'altra de tal manera que semblava més un molí que no una au, i exagerant la història tant com podia-, m'ha fet perdre el rumb que duia cap al temple de la Sagrada Família, i fins aquí he anat a petar. Bé..., fins a tu he anat a petar.- Li va respondre el colom blanc penedit, i sorprès a la vegada. El colom blanc de pedra no sabia que, a part d'ell i altres bèsties d'en Gaudí, també hi havia rajoletes que podien parlar.

-A la Sagrada Família? I què hi vas a fer tu a la Sagrada Família?-. Li va preguntar la rajoleta mentre es deia a si mateixa que és clar que ella parlava! També era una creació d'en Gaudí!

-Ja veig que som compatriotes. Veig que et puc tenir confiança.- Li va dir en veu baixa. -Jo sóc un dels coloms blancs que hi ha al capdamunt d'un dels conjunts de torres del temple.- Va fer una parada en l'explicació. Després hi va haver un moment de silenci. Va mirar de reüll. Primer a la dreta. Després a l'esquerra. -Sembla que no hi ha ningú.- I una altra vegada en veu baixa li va confessar tot. Tot el que creia que podia confessar-li, és clar. Encara que el colom blanc, en Pau, és un bocamoll i ho xerra tot de seguida que pot. -Som espies! I si no m'afanyo, arribaré tard i em posaran una altra falta, que ja en col·lecciono moltes! Quan obrin la Sagrada Família als visitants, jo hi haig de ser per vigilar-ho tot de ben aprop. Oi que m'entens?-. Li deia a la rajoleta tot picant-li un ullet. De fet, només ho intentava. No en tenia gaire traça.

Més >>