L'Ernest tenia els ulls ben oberts, i també els hi tenia la rajoleta mentre en Pau li explicava tot allò. Ni l'un ni l'altre, cadascú al seu moment, no s'ho podien creure. De totes maneres, l'Ernest estava molt atent mentre la Sandra (la Sandra és la rajola; fins aleshores encara no s'havien presentat l'un a l'altre) li explicava tot allò.

Si a l'Ernest ja li costava de creure tot allò del colom Pau, que era un espia afincat a la Sagrada Família, i que vigilava incansablement els visitants del modernisme, encara li costava més imaginar-se que una rajoleta li parlés.

I encara més que un colom, que pel que semblava també era de pedra com la Sandra, per molt blanc que fos, pugues arribar a tenir mai una conversa tan fluida amb algú!

I, fins i tot, encara més, que un colom blanc de pedra, que era espia, es digués Pau? No ho hauria dit mai! Ni en el millor dels seus somnis!

La rajoleta li va dir, en veure la cara que posava l'Ernest, que tot aquest món de la imaginació d'en Gaudí, està envoltat d'un cert halo de màgia i de misteri.

-És molt important que no ho oblidis mai. La màgia que ens protegeix pot desaparèixer fàcilment davant dels més incrèduls!- Li deia la rajoleta seriosament.

-Per cert... i tu qui ets? Porto una bona estona explicant-te tot de coses, i encara no sé ni com et dius, ni què hi fas aquí?-.

-Em dic Ernest...-.

-I jo Sandra!- El va interrompre tota eixerida.

-Sandra? De debò que et diu Sandra? I com pot ser que et diguis Sandra? Ets una rajoleta!-. Li va dir l'Ernest amb la mateixa cara de sorprès de quan li explicava tota la història del colom blanc de pedra.

-No, no! T'he dit abans que no hauries de dubtar, ni un moment, de tot allò que et digui i t'expliqui. Trencaries tota la màgia de què et parlava!-.

-Jo sóc l'Ernest!-. Va intentar començar de nou una altra vegada.- Tinc sis anys. Fa una estona estava assegut una mica més enllà. Allà baix. Veus? Estava amb els meus pares, perquè hem sortit a prendre la fresca. Quina calor, oi! M'havia adormit una mica, i quan m'he despertat... de sobte... m'he trobat tot sol!-. L'Ernest, tot i ser molt valent, començava a somicar.- Els meus pares se n'han anat sense mi. M'han deixat tot sol!-.

-I què hi podem fer?-. La Sandra va deixar de plorar- Haurem de buscar la manera de trobar els teus pares, oi?-.

-De debò m'ajudaries?-. Li va preguntar l'Ernest, ara ja més animat.- De fet... ara que hi penso... ens podríem ajudar l'un a l'altre!-. L'Ernest semblava que tornava a ser el noiet valent d'abans, quan s'havien conegut.

-Sí! Ens ajudarem l'un a l'altre! Serà la millor manera!-. Va exclamar tota contenta la Sandra.

-Però, per on començarem?-. Va dir l'Ernest, tornant a posar cara de preocupat.- Els dos som molt petits.-

L'Ernest i la Sandra es van mirar l'un a l'altre de cap a peus. Van assentir. De fet, sí que eren prou petits per haver de demanar ajut a algú una mica més gran. Però... en qui pensaven?

-En Pau! El colom blanc de pedra! Ell ens podrà ajudar! Ell ho sap tot!-. Van exclamar els dos alhora.

-Però, com podem contactar-hi? Per internet em sembla que no!-. Va preguntar-li l'Ernest a la Sandra, una vega més tot preocupat.

La Sandra li va confessar que podia volar. Exactament, com si es tractés d'una catifa voladora. D'aquesta manera podrien volar fins a la Sagrada Família, i podrien trobar-se amb en Pau, el colom blanc de pedra, espia i vigilant de tots els visitants del modernisme. És tot el que podia fer, perquè, tot i això, volar no li permetia tornar a enganxar-se al seu lloc.

-Puja al meu damunt, Ernest. No tinguis por. Agafa't ben fort, i en un moment hi serem. Aquesta és una manera més ràpida de creuar la ciutat, no et sembla!-.

I tenia tota la raó. A l'alçada que volarien, com a molt, es trobarien amb algun ocell. Però de cotxes, cap ni un! És clar!

L'Ernest va pujar al damunt. Va asseure's. I es va agafar ben fort.

"Passatgers! La capitana Sandra us dona la benvinguda a bord. Volarem a una alçada de quatre cents metres, i la durada aproximada del vol serà de vint minuts. Siusplau, cordeu-vos els cinturons de seguretat. Gràcies per volar amb la nostra companyia, i us desitjo que tingueu un bon vol!". La Sandra feia broma. I ho deia amb un posat de pilot d'avions d'allò més seriós. A l'Ernest se li escapava una mica el riure per sota el nas.

La Sandra va enlairar-se. I d'una revolada, mai més ben dit, va començar a volar pel parc, passant per entremig de totes i cada una de les fantasies naturals fetes de pedra per l'enginyós, màgic i tan meravellós Antoni Gaudí, i lliscant al costat d'altres rajoletes que la Sandra coneixia molt bé. Va recórrer en vol rasant els teulats dels diversos pavellons, de milers de colors que brillaven i vibraven amb el sol de la tarda.

Van fer eslàlom per entremig de les columnes de la sala de les Cent Columnes, que aguanta la plaça del parc d'on venien.

L'Ernest, amb la cabellera al vent, disfrutava cada vegada més. Semblava un nen amb sabates noves! I de fet ho era, perquè aquell dia estrenava unes sabates noves de color vermell molt maques. Havia insistit molt a la seva mare perquè li deixés posar-se-les per anar a passejar aquell diumenge! L'Ernest cridava d'alegria al vent! Se sentia màgic i poderós alhora; també se sentia encara més petit davant d'aquella arquitectura tan majestuosa. No coneixia tota la història d'en Gaudí, però estava captant el misteri i la sensibilitat de tota aquella obra.

La Sandra va passar volant molt a prop del drac que hi ha a l'entrada principal del parc.

-Ep! Sandra! Vigila! No volis tan esbojarrada, o algú et veurà! I procura no fer-te mal!

L'Ernest sentia veus, però no sabia d'on venien.

-És l'Arnau. Veus aquell drac ple de colors que hi ha allà baix? Sí, aquella font que rep amablement els visitants que arriben al parc! És molt simpàtic, i molt divertit; sempre somriu. Ho veus?-. Li explicava la Sandra a l'Ernest, que tornava a posar aquella cara d'abans, que barrejava la sorpresa i la meravella.

-Hola!-.

-Hola!-.

-Hola!-.

-Hola!-.

-Hola!-.

Milers i milers de petites veus saludaven la Sandra. Provenien de l'Arnau.

-Abans jo vivia aquí, amb elles. Però l'aigua constant de l'Arnau em feia malbé i em van haver de traslladar a un altre lloc. Als bancs.- Li va respondre a l'Ernest quan li va preguntar perquè la saludaven totes aquelles rajoletes.

L'Arnau ja sabia que la Sandra, que era una de les rajoletes que més estimava perquè era la que havia estat més a prop del seu cor, havia caigut del seu lloc a causa d'un accident amb un colom blanc de pedra. Però ell no podia abandonar el seu lloc i, per tant, no podia ajudar-la. Per això, el va alegrar molt veure-la allà, una altra vegada al seu costat.

La Sandra li va explicar que aquell qui l'acompanyava era l'Ernest, i que els seus pares se l'havien deixat allà, als bancs, tot sol. Havien iniciat un vol cap a la Sagrada Família per anar a trobar en Pau.

-En Pau!-. Va exclamar l'Arnau tot sorprès. Tothom sabia de quin peu calçava en Pau. -En Pau és el més despitat de tota aquella colla de coloms esbojarrats que hi ha allà! Quina colla de vigilants ens han encolomat!-. I va començar a riure, no només perquè ja coneixia molt bé les seves aventures, i sobretot les seves desventures, sinó també pel joc de paraules que havia fet: en-colomat (colomat, de colom). -No crec que us pugui ser de molta utilitat per trobar els teus pares. Però sí que sabrà qui podria ajudar-vos realment.- Va tornar a dir amb un gran somriure als llavis.

La Sandra i l'Ernest es van acomiadar de l'Arnau. I de totes i cada una de les rajoletes amigues de la Sandra! Van reemprendre el vol, ara ja sí amb rumb cap a la Sagrada Família.

La vista des de l'esquena de la Sandra era impressionant. Es veia el mar, d'un blau marí molt intens, calmat, allà als fons, ple de taquetes blanques que eren

les veles dels vaixells que sortien a passejar. Al seu costat brillava el verd fort de la muntanya de Montjuïc. També la del Tibidabo al seu darrera. La llum vibrant del sol de tarda feia que els edificis de la ciutat tinguessin vida, i un to sedós i suau a la vista. Els grocs, els taronges i els ocres eren els colors que ara predominaven més. La ciutat s'havia convertit en una de les obres d'en Gaudí, plena de rajoletes de colors càlids. L'aire era transparent, i ric en oxigen. I la ciutat era ara acollidora i amable. Els ulls oberts al màxim de l'Ernest demostraven la fantàstica postal que es dibuixava davant seu.

Al cap d'una estona de volar per damunt d'uns i altres carrers, van arribar a l'alçada de la Casa Milà (la Pedrera), i la Sandra li va dir:

-Ara entrarem aquí dintre, i veuràs quina meravella!-.

La Sandra va surfejar per la façana, que sembla un mar amb les seves onades, i va entrar per la porta principal. Va passar pels jardins dibuixats als sostres de l'entrada. Va pujar ràpidament pel celobert interior fins al terrat. I es va aturar sobre la rosa que hi ha al capdamunt de la façana, i que representa la Verge Maria, a contemplar, una vegada més, la tarda sobre la ciutat.

L'Ernest va baixar de l'esquena de la Sandra, i es va asseure en un dels pètals de la rosa.

Però de sobte..., es va sentir un terrabastall molt fort, i soroll de llances i espases brandant per sobre dels seus caps. L'Ernest es va girar, i allò que fins aleshores li havien semblat innocents i inofensives xemeneies, ara s'havien convertit en forts i cepats soldats, que s'apropaven més i més.

-Què hi feu aquí?-. Van preguntar unes veus imponents i eixordadores.

L'Ernest se sentia cada vegada més petit. I si ja n'era de petit, imagineu-vos la horrible sensació que estava experimentant.

La Sandra, tota valenta, es va interposar entre els soldats i l'Ernest. Sabia que a ella no li podien fer cap mal perquè provenien de la imaginació del mateix pare, en Gaudí. Però l'Ernest, sense la seva intervenció, corria un greu perill.

El terra tremolava a cada passa que feien els soldats, i l'Ernest, que no les tenia totes, havia de fer grans esforços per aguantar-se dret i no caure. La Sandra va tornar a parlar als soldats i els va explicar, com havia fet amb l'Arnau, l'amable drac del Park Güell, la història de l'Ernest. Els soldats van escoltar-la atentament, i ho van comprendre.

-Ens ho haguessis hagut d'explicar de seguida, Sandra.- Van dir els soldats. -Ara, el pobre Ernest es pensarà que som uns monstres malignes.-

-La nostra missió és la de vigilar i tenir a ratlla el drac malvat que es va instal·lar fa molts anys al terrat de la Casa Batlló, i que atreu les noietes amb els seus colors per espantar-les i menjar-se-les. Hi ha qui diu, que aquelles columnetes de les finestres del primer pis, i les baranes amb forma de màscares de carnestoltes, són els ossets de les que ja van patir la seva ferocitat. Qualsevol pot ser un espia que treballi per a ell.- Va explicar a l'Ernest un altre soldat. -Ens hem pensat que potser tu ho series.-

L'Ernest no badava boca davant d'aquelles enormes figures. Una mica espantat sí que ho estava; això no ho podia negar. De totes maneres, les paraules amables de la Sandra i de l'Alexandre, el cap d'aquells soldats, van aconseguir que tornés a respirar tranquil.

L'Ernest i la Sandra van quedar-se una bona estona escoltant les impressionants anècdotes que els explicaven l'Alexandre, i la resta de soldats. De fons, una agradable melodia que tocaven més enllà uns músics, era la banda sonora perfecta a tota aquella sorprenent experiència.

L'Ernest aprenia, cada vegada més, noves i magnífiques coses de l'Antoni Gaudí a través dels seus personatges. Aprenia, sobretot, que la cultura popular era molt important per a ell, i que cada un dels detalls de qualsevol de les seves creacions estava plena de reminiscències d'aquesta cultura mediterrània, de sabors i de textures naturals, de llum i de colors, de la frescor del seu mar i de la del seu aire.

La Sandra i l'Ernest es van acomiadar dels seus nous amics i, tot i que els soldats els havien advertit de la perillositat del drac de la Casa Batlló, l'Ernest hi volia anar de totes, totes. La Sandra, des d'un bon principi, s'hi va negar en rotund. Però el seu esperit aventurer, que poc a poc anava despertant-se, la va empènyer a dir-li que sí. Sabien que hi havia perill. Però l'Ernest es va agafar ben fort i la Sandra va posar el "turbo".

-Només una vegada, eh?-. Va dir la Sandra. -Sííííí!-. Va dir l'Ernest tot excitat.

A la vora del drac, semblaven una insignificant i diminuta mosca que es va voler espolsar, com fan les vaques amb la seva cua. Però, per sort, no ho va aconseguir, i van continuar el camí (més ben dit, el vol) cap a la Sagrada Família.

El sol començava a caure pel darrera de les muntanyes, i les ombres van començar a fer-se cada vegada més llargues.

S'havien d'afanyar si no volien perdre per sempre l'oportunitat de trobar els pares de l'Ernest. Si la lluna arribava al seu punt més alt, l'Ernest passaria a formar part, per sempre més, de la imaginació d'en Gaudí. Tot i que pugues semblar-li una idea fabulosa, de seguida va recordar els seus pares, i també els seus amics de l'escola.

-Afanyem-nos, Sandra! Ja no podem parar enlloc més!-. Va cridar l'Ernest a la Sandra perquè pugues sentir-lo bé.

-Som-hi! Vinga! Endavant!-. Va cridar també la Sandra fent un esforç per augmentar la velocitat.

A la Sagrada Família hi van arribar de seguida. Però, de cop i volta, semblava que el temps s'aturava. Allò que veia des de l'esquena de la Sandra, quedava fora de l'abast de qualsevol. Les impressionants torres del temple s'alçaven majestuoses davant seu. Algun dia, no molt llunyà, unes llargues campanes tubulars, des de l'interior de cada una d'elles, anunciarien que la genialitat d'en Gaudí havia arribat al seu punt culminant. Les van recórrer totes, i milers de petits detalls que normalment es passen per alt, en apropar-s'hi, apareixien com una representació fidel i acurada de la flora i la fauna mediterrània. Quan el temps va recuperar la seva velocitat, ja es dirigien cap al pinacle verd dels coloms blancs de pedra que hi ha al damunt de la façana del Naixement. Però en Pau no hi era.

-Ja no hi serem a temps, Sandra! M'hauré de quedar per sempre aquí, amb vosaltres.- Va somicar l'Ernest.

Però encara no havia acabat de dir totes les lletres de l'última paraula, quan es va sentir un cop molt fort. La Sandra i l'Ernest van mirar enrera, i van veure que en Pau jeia mig estabornit en un racó.

-Carai, tu! Quina patacada!-. Es queixava en Pau mentre recuperava el sentit poc a poc.

-Pau! Pau!-. Cridava l'Ernest. -Ens has d'ajudar de seguida! No hi ha gaire temps!-.

-Qui ets tu, marrec!-. Va preguntar en Pau, fregant-se el cap, allà mateix on havia topat amb el terra, i posant cara d'adolorit.

La Sandra va explicar, per tercera vegada en un sol dia, tot el que li havia passat a l'Ernest. I tot allò que els havia passat als dos junts mentre intentaven arribar a la Sagrada Família per trobar-lo. El buscaven a ell perquè creien que els podria ajudar en el seu afer.

-Doncs... malauradament us haig de donar una mala notícia. Jo no sé la manera d'ajudar-vos.- Va dir en Pau amb cara de "perdoneu-me".

A L'Ernest li va canviar el posat del tot. I començava a caminar cap a la Sandra per dir-li que emprenguessin el vol de tornada al Park Güell, quan la veu d'en Pau els va fer aturar de cop. La Sandra tampoc les tenia totes.

-Espereu! Espereu! Encara no he acabat de dir-vos-ho tot!-. L'Ernest i la Sandra es van aturar. Es van girar, i van córrer cap allà on era en Pau.

-De debò que saps alguna cosa! Si saps alguna cosa més, digue'ns-ho! Vinga, digue'ns-ho tot!-. Van dir-li l'Ernest i la Sandra a la vegada a en Pau tot sacsejant-lo.

-Qui us podrà dir com tornar l'Ernest amb els seus pares és el drac que vigila l'entrada de la Finca Güell. Però heu d'anar amb molt de compte. És un drac molt savi. Per això l'anomenen el Gran Savi. Però té molt mal geni quan se'l destorba. Haureu de trobar la manera de poder-vos-hi acostar sense que s'enfadi. A més, us demanarà la paraula secreta!-. Els explicava en Pau amb molt de misteri.

-Una paraula secreta? I d'on treurem aquesta paraula secreta?-. Va preguntar l'Ernest una mica més preocupat.

-És molt important que endevineu la paraula secreta. Si no l'encerteu, el Gran Savi no us ajudarà mai.- Va continuar explicant en Pau.

-Bufa! Si que n'és de complicat poder parlar una mica amb aquest drac!-. Va exclamar la Sandra.

-Ja se sap. Els savis, aquestes coses, ja les fan tot sovint.- Va mig somriure en Pau, tot i que la situació requeria una mica més de delicadesa.

-Doncs... no perdem més temps! Som-hi!-. Va cridar l'Ernest emocionat i pensatiu a la vegada. -Pel camí ja rumiaré quina pot ser aquesta paraula

secreta.-

-Us acompanyaré! Jo també vull saber com acaba tot això! A més. A mi ja em té vist, i crec que això ens ajudarà!-. Va dir-los en Pau, fent-los el senyal de pujar a la seva esquena per poder arribar-hi més ràpid.

L'Ernest va passar-se tota l'estona rumiant quina podria ser la paraula secreta. Però quan van arribar a les portes de la Finca Güell, on viu el Gran Savi, ja havia pensat en una paraula que creia que tenia tots els números per ser la solució a l'entrellat. Totes les experiències i aventures d'aquell dia li havien ensenyat moltes coses de l'Antoni Gaudí, i de la seva obra.

Davant de la imponent figura del drac, tots tres van fer un bot enrera. Feia molta por. A aquella hora, la llum del dia era molt escassa, i la llarga cua, la llengua bífidia com la d'una serp, també les seves urpes esquinçadores i les seves dents tan punxegudes, li donaven un aspecte encara més terrorífic.

De sobte, tot va començar a tremolar. Els va semblar que el drac obria més la seva enorme boca per respirar. Les seves grans ales van començar a moure's. L'Ernest, en Pau i la Sandra tenien moltíssima por.

Aleshores, una forta veu va sortir d'entre les seves dents, i que provenia de l'interior del drac de ferro forjat.

-Qui sou vosaltres? Què hi feu aquí!-.

En Pau li va dir a l'Ernest que es quedés una mica apartat. Ell i la Sandra anirien a parlar amb el drac.

De fet, el drac ja sabia qui eren, i per què l'havien anat a buscar. També sabia que un d'ells endevinaria la paraula secreta. No els va deixar dir ni mitja paraula, quan amb la seva veu grossa i esfereïdora els va demanar aquesta paraula secreta. Però ni la Sandra, ni en Pau, la sabien.

L'Ernest estava cada vegada més nerviós. I quan va veure que ningú no deia res, i que el temps passava, es va avançar per davant d'ells i, tot i que l'havien advertit que només hi havia una oportunitat per endevinar la paraula secreta, va cridar tot decidit:

-Iduag!

En Pau i la Sandra es van mirar. No s'ho podien creure.

-Què has fet? Ets boig? I... ara què farem si no és la paraula correcta!-. Van dir els dos alhora mig enfadats.

L'Ernest els va explicar que, després d'haver-ho rumiat molt, va pensar que la paraula secreta havia de tenir alguna relació amb en Gaudí. I quina relació més directa hi podia haver que el seu nom! Però, és clar. També havia pensat en el fet que no es podia tractar de cap solució massa evident, i, per tant, el nom s'havia de pronunciar al revés. No n'estava gens segur, és clar, però ho havia de provar.

Després que l'Ernest hagués intentat endevinar la paraula secreta, es va fer un silenci molt llarg. Ja creien que no l'havien encertat.

Però, de cop i volta, un vent molt fort els va tirar a terra. La màgia d'en Gaudí? El drac va tornar a parlar.

Tots tres van saltar d'alegria. Això volia dir que, efectivament, "iduag" era la paraula secreta. Gaudí, si li donem la volta. Tot allò que havia après aquell dia va tenir els seus fruits just en aquell moment. L'Ernest sabia que tot allò que s'aprèn, en un moment o altre ha de tenir la seva utilitat.

-Apropa't! Puja fins aquí, damunt de la meva llengua!-. Li va dir severament el drac a l'Ernest.

L'Ernest tenia bastanta por. Sempre havia estat molt valent, però al llarg d'aquell dia hi havia hagut diversos moments en què la por havia guanyat. Però, era normal que tingués por! Qui no tindria por davant d'aquella mena de monstre. Si pujava a la seva llengua, se'l menjaria?

I és clar que no! Era un drac savi, no un devorador de nens. A més, havia encertat la paraula secreta perquè era un noiet espavilat i intel·ligent.

-Però? I tu, Sandra? Només podem demanar una cosa? Com tornaràs al teu lloc allà al Park Güell?-. Va preguntar l'Ernest a la Sandra, una mica trist.

La Sandra li va explicar que s'havia deixat anar. Sí que en Pau havia topat amb ella, i l'hi havia fet força mal! Així és com el coneixia. Ja li havia explicat. Però no va arribar a caure mai. S'havia posat allà, darrera de la muntanyeta de pols, a plorar, de broma, perquè havia vist que s'havia quedat tot sol. I volia ajudar-

lo! És clar que sí!

-Escolta!-. Va dir el drac a l'Ernest.

Des del fons de la gola del drac van començar a pujar unes veus molt llunyanes.

-Ernest! Ernest!-. Semblava la veu de la seva mare, que el cridava des de molt lluny.

-Ernest!-. Podia ser que ara el cridés el seu pare?

-Mare! Pare! On sou?-. Va cridar ben fort l'Ernest. -Us sento, però no us puc veure!-.

-Ernest! Ernest!-. Les veus cada vegada s'acostaven més i més. -Ernest!-. Ara les veus ja eren allà mateix.

-Ernest! Desperta't! Hem de marxar cap a casa!-. Li va dir el seu pare, suaument per no espantar-lo.

-Mare! Què hi fas aquí?-. Li va preguntar l'Ernest quan va obrir els ulls.

Tot havia desaparegut. La Sandra. En Pau. El Gran Savi. Ara tornava a ser en un dels bancs de la plaça del Park Güell.

-Pare? I tu? Que no us n'havieu anat?-.

-Però... què dius, Ernest?-. Li va preguntar el seu pare amb un lleuger somriure als llavis. -Has estat dormint fins ara! Ja era hora que et despertessis!-.

L'Ernest no es creia allò que veia. Ni el que sentia. Però... ja se sap. Després de dinar, a l'estiu, quan la calor ja no és tan forta, ve molt de gust fer una migdiada.

Quan ja marxaven, l'Ernest els va explicar tot allò que li havia passat aquella tarda. I com els havia trobat. Però... si de debò havia estat dormint tota l'estona... volia dir això que tot havia estat un somni?

Mentre caminava tot pensatiu, assegut a l'espatlla de la seva mare, va veure que una rajoleta, una mica més enllà, brillava amb força. Era la Sandra que li picava l'ullet amb complicitat?