Premi Gaudí de Poesia i Narrativa Curta 2003

PRIMER PREMI DE NARRACIÓ CURTA

MORT AL PARK GÜELL, 3

- Serà un plaer visitar-lo de la seva mà -va picar l'ullet a l'agent amb malícia notant el seu trasbals.

Amb un gest imperceptible el caporal va tocar el seu braç per acompanyar-la, junts van deixar la plaça i van passar per sota les columnes inclinades del pòrtic de la bugadera, caminant molt lentament, relatant-li l'agent alguns detalls del Parc i d'en Gaudi per mirar d'impressionar-la. La bugadera mig amagada a una de les columnes, els observava immòbil. Un sender els va portar davant la porta d'entrada.

- Mantingui'm informada personalment de la investigació, si us plau. Evito sorpreses; no m'agrada llegir a la premsa el que hauria de saber amb antelació.

- No pateixi, senyoria, així ho faré.

- Veig que hem tornat al to formal.

- Ha estat vostè la que ha deixat la visita cultural i ha tornat a la feina.

Van intercanviar un somriure de complicitat i es van donar la mà d'una manera que a Irene li va semblar especial. Però estava habituada a fer volar la imaginació i l'entorn era propici.

Al llarg del matí, la guàrdia va discórrer sense incidents, potser com a compensació per l'inici desagradable. Al migdia el metge forense va tornar al jutjat de guàrdia, amb l'informe de l'autòpsia i l'allargà al jutge:

- Caram doctor, sí que s'ha afanyat aquest cop. Es nota que tenia una dona bonica entre les mans.

- No he tingut feina aquest matí i per tant he pogut dedicar tot el temps a aquest tema -va puntualitzar el forense fent cas omís al desagradable comentari.

- I bé?

- Resulta estrany. La mort s'ha produït per asfíxia. Hi havia mostres d'opressió a nivell de pit, costelles i abdomen. Això li va produir una insuficiència respiratòria i un xoc que va provocar la mort. L'hora de la mort, com ja vaig dir in situ, va ser entre les 12 i les 2 de la matinada.

- Per tant, no és un suïcidi.

- Les primeres anàlisis han donat resultat negatiu. Espero l'informe complet de l'Institut de Toxicologia. Però hi ha un fet estrany: observant les fotos podrà comprovar que, efectivament, la noia somreia. Si no havia pres res i la mort no va ser natural, no entenc com, malgrat la forta opressió al cos que va produir asfíxia, no va deixar cap símptoma ni de lluita ni de dolor en el seu rostre.

- Quina arma es va utilitzar? -va interrogar la fiscal des de la porta. Lamento la intromissió senyoria, però he indicat que m'avisessin quan arribés el forense.

- No t'enfadis bonica. Ara t'ho explica tot.

- Disculpi'm senyoria, però preferiria que no utilitzés aquest llenguatge ni en privat ni sobretot en públic. Ni nena, ni bonica. Senyora fiscal o senyora Forns per a vostè -va dir-li amb fredor, i adreçant-se novament al forense va preguntar:

- Digui'm, doctor, quina arma creu que es va utilitzar?

- Doncs, certament, no tinc idea. No és ni una corda ni un objecte similar perquè no hi ha cap signe al cos. Sembla com si l'haguessin rodejat amb una mà immensa que la va estrènyer fortament i la va col·locar amb cura al banc.

- Sí, ara ens diu si ha vist King Kong darrerament -va dir el jutge sarcàstic.

- No, però, si no fóssim a Barcelona, parlaria de la mort per asfíxia que provoquen les grans serps de l'Amazones, que abracen la víctima fins a provocar-li la mort.

- No, no som a la selva, encara que més d'un hi podria ser enviat, per la seva condició d'animal -va afegir la fiscal. Bé, l'autòpsia no ens revela gaire cosa.

A la porta va aparèixer una funcionària que lluïa un envellit pentinat i un vestuari a joc. Mirant per sobre de les seves ulleres va indicar al jutge que un caporal dels Mossos volia parlar amb ell. El jutge va ordenar que passés i va fer un gest al forense i a la fiscal perquè marxessin.

En creuar-se a la porta amb el caporal Martí la fiscal va tornar sobre les seves passes.

- Si el caporal ve a parlar sobre el cas que comentàvem, potser seria interessant sentir el que ens ha de dir i sa senyoria s'estalviaria després de repetir-ho.

- Molt bé. Quedin-se i tanquin la porta -va afegir malhumorat el jutge.

- Senyoria, hem interrogat els vigilants del Parc i ens confirmen que ahir no van veure ningú al banc ni al Parc a l'hora de tancar. No recorden haver vist aquesta noia el dia d'ahir, però sí altres dies. La noia es deia Marta Ferrer i vivia amb els seus pares. Feia tres mesos que havia perdut en un accident de moto el seu promès i es trobava molt deprimida segons els seus pares i companys de feina. De fet, estava de baixa per depressió.

- Això ratifica la tesi del suïcidi però no concorda amb la causa de la mort -el forense va relatar al caporal els resultats de l'autòpsia, mostrant-li les fotos.

- Suposo que no han trobat cap espècie de serp amazònica a la zona, oi? No hi ha cap denúncia de desaparició de rèptils a la ciutat? -va preguntar amb sarcasme el jutge.

- Doncs, no senyoria. L'únic semblant a una serp a la zona és el propi banc ondulant.

- El que faltava! Un, parlant d'animals exòtics i, l'altre, de fenòmens paranormals! Els veig inspirats avui. O em porten quelcom de més tangible o tancaré les diligències arxivant-les per manca de proves de delicte o d'autoria si més no. Ja poden marxar que per avui n'he tingut prou!

El to d'empipament del jutge es podia considerar com de grau superior. Aquest havia obert el diari amb geni cobrint el seu rostre per deixar clar que els feia fora. La fiscal va intentar dir alguna cosa, però tant el forense com el caporal la van agafar pels braços i la van convidar a sortir amb discreció. A fi de comptes era la primera guàrdia de la fiscal a la ciutat, coneixia poc el jutge i calia protegir la seva integritat, van pensar tots dos.

Un cop fora del despatx el forense va entregar una còpia de l'informe a Irene i aquesta va convidar el caporal a seure al seu despatx.

- M'hauria d'haver deixat contestar-li. Tanta prepotència m'exaspera!

- No val la pena, li ho asseguro. Conec el jutge des de fa temps i sempre ha estat el mateix. És desagradable però rigorós a la feina. N'hi ha alguns que ni fan ni deixen fer i, a més, són antipàtics. Forma part del lot en aquesta feina.

- Parlava seriosament quan es referia al banc ondulat?

- Vostè que creu? Però tant irracional és trobar una serp amazònica al Parc Güell com que el banc tingui vida pròpia.

- Potser més irracional és la segona opció, no creu?

- Si vostè conegués el Parc com jo potser veuria les coses d'una altra manera.

- És una proposició?

- Sí. Li reitero, si em permet, la que ja li he fet al Parc aquest matí. Demà estaré lliure i vostè també perquè surt de guàrdia. La puc passar a recollir on digui i a l'hora que em digui. Jo li aconsello que fem la primera visita a mitja tarda per veure caure la nit sobre el Parc.

- Veig que no té cap mena de problema en planificar el meu temps lliure. Haig de reconèixer que ha aconseguit intrigar-me. Accepto. Però que consti que és pel bé de la investigació. No pretengui flirtejar amb mi, no barrejo mai la feina amb el plaer. -Irene va intentar parlar amb sequedat per no deixar entreveure al caporal el que realment pensava, el que realment desitjava: deixar que aquell noi d'ample somriure li ensenyés el Parc Güell i el que volgués, però no pas l'endemà, sinó en aquell mateix moment.

- Res més lluny de les meves intencions, senyoria. Passaré a buscar-la demà a les cinc per la fiscalia.

- Ah! I una altra cosa. Si demà continua amb el tractament oficial no cal que vingui.