Premi Gaudí de Poesia i Narrativa Curta 2003

PRIMER PREMI DE NARRACIÓ CURTA

MORT AL PARK GÜELL, 4

- A les seves ordres, senyoria -va afegir el caporal somrient complagut-.

L'endemà, divendres, Irene es va aixecar d'hora. Volia aprofitar el dia lliure després de la guàrdia. Va obrir les finestres del seu pis del carrer València, situat molt a prop de la pròpia fiscalia per poder anar a la feina a peu. Un vent fort i fred bufava a la ciutat, però lluny de ser desagradable, havia purificat l'aire després de la pluja dels dies anteriors. El cel era ben blau i els núvols, els pocs núvols que quedaven, corrien, fugint empaitats pel vent del nord.

Començava un cap de setmana que podia ser- com dir-ho?- profitós, interessant, inoblidable,... Bé ja tornava a fer volar la seva imaginació i això li havia portat gairebé sempre força decepcions, des de petita. En aquella ciutat tan gran, tan plena de gent, se sentia sola i la imaginació és sovint la millor arma per lluitar contra la solitud. Només portava un mes allà però trobava a faltar casa seva, l'olor d'herba tallada, el soroll del camp o potser els silencis, fins i tot la boira que sovint cobria la plana li abocava records d'infantesa. De sobte, la decisió de traslladar-se a Barcelona, de viure sola, de continuar la seva carrera professional des de la capital, va esdevenir precipitada, inexplicable. Repassà la primera i única guàrdia al nou destí: la impertinència del jutge, el posat absent de la secretària judicial, la fredor dels funcionaris, tot tant diferent del que havia viscut en els seus anteriors destins a pobles més petits…

A les cinc de la tarda es trobava a la fiscalia, esperant l'avís des de recepció. Tot i l'aspecte desenfadat de la seva imatge, havia escollit el seu vestuari curosament: uns texans, una samarreta amb dibuixos i el cabell recollit informalment.

- Ja són les cinc. Comencem bé si no és puntual -va pensar. -Per què estic tant nerviosa? Contemplava la seva mà tremolosa quan va sonar el telèfon del seu despatx-.

- Senyora Forns, pregunten per vostè aquí a recepció.

- Gràcies, ja baixo.

Va sortir ràpidament agafant la bossa i la jaqueta de pell. Després de prémer el botó de l'ascensor amb insistència, va baixar l'escala, contenint-se per no córrer. Abans d'obrir la porta que conduïa al vestíbul va agafar aire per mirar de donar una imatge pausada, si era capaç.

- Senyora Forns, aquell noi ha preguntat per vostè.

- Gràcies Manel. Si no ens veiem que tingui un bon cap de setmana -va afegir educament Irene al recepcionista.

Es va adreçar on era el caporal que mirava distretament uns fulls de paper.

- Em pensava que no treballava aquesta tarda?

- I no treballo, però repassava la darrera informació sobre el cas del Parc Güell que m'han enviat els agents que van anar a casa de la noia. He pensat que en fer la visita podríem aprofitar per comentar el tema.

- Si això no és treballar, ja em dirà vostè.

En Jordi també anava vestit informalment i la Irene no va poder contenir-se i repassar de dalt a baix el seu cos, deslliurat ara de l'uniforme. Quan acabava el repàs va creuar els seus ulls amb els del policia que somreia en adonar-se que tots dos havien fet el mateix.

- Estàs molt canviada, si em permets tutejar-te

- Si, és clar, però davant del recepcionista he preferit mantenir les formes. Tu també estàs canviat sense uniforme. De fet, sembleu segells idèntics amb aquella roba.

- Dona, no crec que sigui així. De fet diuen que les dones troben atractius els homes amb uniforme.

- Jo personalment no li trobo cap mena d'atractiu, encara que sobre gustos...

Van pujar al cotxe del caporal i es van adreçar cap al Parc Güell. La circulació no era gaire densa aquella hora a la ciutat. Van aparcar a prop de l'entrada amb permís dels vigilants del parc. En Jordi va baixar del cotxe i va oferir la seva mà a la Irene. Ella la va refusar fent-se la distreta, mentre espolsava un bri de pols sobre els seus pantalons. Un cop fora del cotxe es van adreçar cap a la porta de ferro del parc.

En Jordi va tornar a oferir la mà a la Irene, dient-li:

- No et puc transmetre els secrets d'aquest Parc si no em deixes que et porti de la mà.

- M'hauràs de donar un cert temps per acostumar-me a la manera de treballar de ciutat. Si no és que vols flirtejar amb mi, no entenc per què t'haig de donar la mà.

En Jordi va mirar als ulls la Irene, amb cura va separar els cabells vermellosos que queien sobre el seu rostre i va repassar les pigues que esquitxaven el seu nas. Somrient li va dir:

- Hauràs de confiar en mi, senyoreta -i sense més preàmbuls li va agafar fortament la mà-.

- Si m'ho expliquen, no m'ho crec. La meva "autoritat" per terra -va pensar la Irene, incapaç de fer front a aquell home. Submisa va mantenir la seva mà i va caminar al seu costat sense afegir res més.

En Jordi i la Irene van aturar-se davant la porta de ferro.

- Fa por aquesta porta, no?

- És com l'entrada a un món màgic. Ha de ser pesada per evitar que qualsevol entri. Ha de ser forta per mantenir tancats els monstres que viuen al parc i, ha de ser enigmàtica, com les portes dels castells de contes que són creuades només per cavallers intrèpids o per noies en perill que busquen refugi.

- Ah! -va afegir la Irene. Amb els dits va repassar les punxes de la porta, les fulles de margalló trenades per l'eternitat, foses en ferro però alhora tan properes, tan reals.

Travessada la porta, Irene va estrènyer la mà d'en Jordi, com si busqués protecció per entrar en aquell lloc. Davant d'ells s'obria l'escalinata del parc i presidint-la el drac.

- Ahir mirava el drac quan vaig entrar al parc. Estava net i brillant, quasi a punt de sortir caminant en qualsevol moment.

- Mira, passa la mà pel seu llom. És com si fos el d'un drac de veritat -Jordi va acompanyar suaument la mà de la Irene sobre el drac, repassant la seva pell, els diferents colors, les seves potes verdoses, el seu cap.

- No fiquis mai la mà dins la seva boca -va advertir-li en Jordi-. Continuem.

La Irene el va mirar divertida. Agafada de la mà d'aquell individu enigmàtic, recorrent aquell espai màgic, deixava fora d'aquella reixa tota la formalitat que l'acompanyava habitualment a la seva feina: la crua realitat, les misèries de la gent, els conflictes, els actes mesquins. Pensava, potser, que mantenint la mà del caporal ben agafada podria quedar-se per sempre en aquell nou món, misteriós, desconegut, però meravellós.

- Cap a on?

- Cap a la sala de les columnes. Ahir no la vas veure, oi?

Van deixar l'escala enrera i es van submergir a la sala hipòstila. Desenes de columnes sostenien la plaça i el banc ondulant. La Irene va recórrer amb la mirada aquell bosc de pedra.

- Fa fred aquí.

- Aviat se't passarà. Tanca els ulls.

Delicadament va rodejar l'esquena de la Irene i la va fer recolzar sobre una de les columnes, va inclinar el seu cap perquè dirigís al cel la seva mirada, i li va dir:

- Obre els ulls ara.

Notant l'escalfor del cos d'ell, la Irene va obrir els ulls, obedient. Un sol de colors es va obrir sobre ella. Aquell bosc fred de pedra estava il·luminat per quatre grans sols multicolors, amb dibuixos imaginats. Es va apartar d'ell i va caminar feliç entre les columnes, mirant cada racó d'aquell cel de ceràmica. Cercles grans, cercles petits, blaus, verds, grocs, vius, diferents segons el racó des d'on miressis.

- Volia ser un temple, això?