Premi Gaudí de Poesia i Narració Curta

Acto de Entrega de los Premios Gaudí de Poesía y Narración Corta 2004

Acto de Entrega de los Premios Gaudí de Poesía y Narración Corta 2003

III Premi Gaudí de Poesia i Narració Curta 2005

Narració Curta.
Tercer premi.

TAN SOLS..., els espais Gaudí

en castellano

Cangas de Onís, 3 d'abril de 1997

"Hola "família":

Què nassos esteu planejant?! M'heu donat un ensurt de mort! Un agent de l'autoritat amb cara de tres déus, m'ha fet sortir per força de l'oficina tot dient-me que estava a la llista de desapareguts! Per la vostra culpa, quasi em fan tocar el pirandó de la feina i perdo aquest lloc d'alt funcionari! Perquè heu fet això? Ja us ho vaig dir temps enrere: "No em veureu el pèl". Em semblava que estava més clar . que l'aigua.

Pot ser que us sobti un xic, però he pres la decisió de quedar-me en aquest municipi asturià. Puc relaxar-me contemplant el passeig de les agradables persones sobre el pont medieval i escoltar la remor de l'aigua fresca i transparent del riu Sella. Pots comprendre doncs, que no enyoro Barcelona... Vull dir que no penso tornar, ja que aquí he format una nova família, que em té gran estimació, és sincera i gens MO-NÒ-TO-NA. No m'intenteu buscar, doncs aquí hi visc com un rei, sense problemes de calés, i no em convenceríeu per RES del món. Així que deixeu-me en aquesta terra pasturant com un moltó. La constant humitat em renova l'esperit!

Mai havia sentit aquesta sensació tan deliciosa. En els meus moments de lleure, em dedico a la pintura. És un plaer agafar un llapis afilat i plasmar el meu entorn... En un banc, fins ben entrat el vespre resto allí despedint el sol i observant la pluralitat de colors del cel. En canvi, Barcelona, un indret d'intens trànsit, aglomeració, aglomeració i aglomeració. Clàxon per aquí, clàxon per allà. La gent viu del treball i només es pensa en el treball, i estrès i més estrès... I el meu llapis i l'acollidora caixa de pintures del tiet, colgada sota un pam de pols... Cangas de Onís si que és font d'inspiració per pintors i poetes!

Ostres, si coneguessis quina joia és la serra de Covandonga, i tots els poblets del voltant ornamentats alguns d'art musulmà, bizantí i fins i tot romànic... I el toc del perfum de flors naturals que no hi falti... Anem de ruta alguns caps de setmana de visita a aquests racons camperols, oblidats. Sempre abrigadets perquè devem estar a uns catorze, quinze graus.

CONCLUSIÓ: Ja em vau donar prou maldecaps a la meva jove vida! Doncs, en resum i sense més complicacions, cal que quedi entès, que m'estimo la meva nova família i la meva nova població. Vull viure cobert d'alegria, alzines, roures i avets."

Un home viu,

Andreu Vilaplana

Barcelona, 9 de gener de 2001.

"Benvolgut inútil:

Sí senyor, en aquest cas puc emprar perfectament el terme: "Inútil". És aplicable per a tu. Mai m'ha agradat lluitar mitjançant l'enèrgica força de la paraula. Com escriví Coelho, "la paraula destrueix sense deixar pistes". Malgrat tot, si tu, inútil, utilitzes punxents llances, la paraula té suficients armes per combatre-les. Des de l'última trucada ja fa un any... Des de la teva última carta perforadora ja en deu fer tres.. Ha arribat el moment en que jo he tingut prou valor per escriure sobre la meva malaltia sense humitejar el paper. Però, la meva lletra no és prou clara i el meu germà la passarà a màquina. La veritat, ja que tu, inútil, vas poder escriure sense cap mena d'entrebanc aquella "meravellosa" carta, amb tocs d'embriaguesa, he pres la decisió de no submergir-me dins una profunda malenconia i tirar la vida endavant. Els vint-i-vuit anys donen per molt. Ànims, il·lusió, una finalitat, ganes, conceptes sinònims que cal lligar. Abans de.. el meu cor era de neu primavera, era pessimista, però s'ha convertit de pedra. Mentre jo, primera persona del singular, singular, faci el meu deure com a mare, tu, inútil, gaudeix del teu alt lloc en la societat. Has escollit l'estament adequat, el del clergat i la noblesa. Segur que seràs un bon funcionari. Pensa que del treball en ve el descans.

Per intentar viure la vida ensucrada, primerament descarregaré fusta, ara que puc mencionar la meva malaltia neurològica sense endinsar-me en un pou. Esclerosi múltiple o en plaques ni diuen... Ho escric dues vegades ara que en sóc capaç. Esclerosi múltiple.

Andreu, vas organitzar-te un bon pla, un pla ben estratègic. Un encertat dia decideixes posar àgilment el vel al teu gris passat, per iniciar-te com un nou home sobre la terra. Ei, no et preocupis, el mot "xic" escrit en la teva carta no fa gens de mal! Podríem dir que queda anul·lat el que anaves a comentar... Potser sí que no ets tan..................... com creia. Has triat la decisió més fàcil del món tot sortint d'una vida pessimista sense massa bon futur. Segons el teu parer marxares, vull dir, fugires perquè no et teníem apreci, segons tu, no érem sincers i el meu fill i jo érem MO-NÒ-TONS. I és clar rei, no t'estimàvem. Què és per tu estimar?

A més la teva inspirada carta afirmava que no podies viure més a Barcelona, perquè és l'indret del clàxon. No siguis pedant! Barcelona és una ciutat indescriptible, bonica... Curiós... Si tu mateix ho deies! "Sóc un apassionat t pel Modernisme barceloní i sobretot, admirador de Gaudí!" I sovint afegies... "Ho dic de debò, de debò..."

Com vas escriure, "la humitat et renova l'esperit". I doncs, què és el que passa? La humitat marítima no era agradable per l'esperit? La veritat, Barcelona, no té res per envejar. Sé perfectament que em vols fer delir amb la descripció del relaxant lloc on habites... Alzines, roures, rius amb el cabal abundant, extenses planes... Utilitzes les paraules perquè es clavin a la pell... Quina fortalesa.

Doncs jo ara et dic: Barcelona... Restes romanes, anant temps enllà, l'esplèndida catedral de Santa Maria del Mar, la descripció plasmada de l'Art Gòtic, rossasses, pinacles ben afilats... A més, la capital del Modernisme, el Palau de la Música, la la Casa Atmetller, la "Casa de les Punxes", el Palau Güell... El Palau Güell... Recordes que just acabats de conèixer, anàrem a fer-hi un cop d'ull? Gràcies als teus profunds coneixements d'art em comentaves: "Rosa, observa: la utilització perfecta de l'art parabòlic! Les reixes de ferro forjat amb forma sinuosa, esplèndides! I els mosaics... Contempla quina riquesa artística!"

Realment t'ha sigut beneficiós sortir d'aquest paradís artístic?

Saps, observo, analitzo i distingeixo que intentes plastificar el teu pensament, sense èxit. Amaga't, amaga't... Sé el perquè de la teva fugida. Saps el germà del teu amic... del teu amic Robert. I tant que saps qui és, encara que l'intentis evitar... Pateix una malaltia degenerativa... esclerosi amio... amiotròfica. Crec que ets cruel... No pots ni escoltar el nom de la seva discapacitat... Pronuncia el nom, va sense por... És possible, t'ho asseguro. Tu, Andreu en coneixes els signes característics com la paràlisi i atròfia dels músculs... Doncs com deia, de sobte, amb l'excusa que Barcelona no era un paradís i no hi havia marietes, sinó un anar i venir de grans masses... Amagat. I encara tens la barra de dir que ets un admirador de Barcelona i Gaudí! Segona excusa, que no t'estimàvem, no érem sincers i estàvem, tenyits de monotonia. Següent excusa: manca d'un bon feix de diners i més arguments de mal gust...

Saps? L'esclerosi m'atrapà fa ara tres anys, (i tu ho vas resistir durant tres mesos!), i vinga amunt i avall pel passadís de casa. El neguit t'envaïa. I ara, amaga't, amaga't, així les serps no et trobaran. Quan aquell disset de setembre em digueren el que patia, no em preguntares com s'anomenava... Ja la coneixies... Semblant a la malaltia del germà del teu amic... Un salt al cor i despistant, despistant, començares un procés de creació de fuga. A mesura que m'iniciaven problemes visuals i sensitius, apareixies menys per casa i el Guifré (el meu fill, meu), tot petitó preguntava: "El pare no ve a dinar?" I la meva resposta rutinària: "Segur que està enfeinat". I jo, desorientada, i al cap de res, abandonada amb un nen de sis anys, i la malaltia anava evolucionant... A les nits veia urpes de llop que em tallaven els músculs tot paralitzant-los, i em començava a afectar a més parts del cos. Un surrealisme exaltat... A més notava com em progressava el tremolor al voler realitzar un gest...

Em puc anomenar discapacitada. Sí, durant llargs minuts em costà pair el mot... és obscur però és superable perquè a més, l'albada d'un dia que fou serè m'il·luminà. Aquell desembre de 2000, vaig conèixer la felicitat. A més arribà el moment de llums multicolors. El goig de les Festes Nadalenques. El vint-i-cinc de desembre el vaig celebrar amb la meravellosa companyia de la meva família. Fou un Nadal diferent, no ho nego. Per les Festes Nadalenques del 2000 em digueren que l'esclerosi s'hem havia estabilitzat gràcies a la meva precisa medicació i la paciència... Per això et menciono que aquells dies vaig conèixer el que jo puc entendre per felicitat, la meva felicitat. I tu, mentre, amagat, amagat.

En Guifré saps, ara al 2000, ha fet deu anys i és un minyó d'allò més eixerit, tot i que continua sovint preguntant: "Avui encara té feina el pare?".

Certament m'agradaria poder-te dir que les fotografies que ens férem durant aquells dies que caminàrem seguint les rutes gaudinianes, les he oblidat. (Ostres! Tu deus pensar: quines rutes més monòtones, és més entretingut caminar com les cabres pels racons camperols). Doncs com deia, si et digués que he oblidat aquells moments, seria una mentida. Tinc a la ment, un bon feix d'aquestes imatges i els moments viscuts, en moviment. L'art de Gaudí i el teu to seriós de guia, em xuclà. Tinc present les formes sinuoses, la policromia, la concepció orgànica, l'asimetria... En aquest instant tinc a davant una fotografia de la Casa Milà, d'un d'aquells dies. A darrere hi ha escrit: "Autor: Gaudí. Quatre dades sobre Gaudí: Arquitecte català. Nascut a Reus. Mentre estudiava arquitectura a Barcelona començà a treballar amb J. Fontserè amb qui col·laborà amb la cascada monumental del parc de la Ciutadella. Les primeres obres reflexen cert mudejarisme, i amb posterioritat un goticisme particular. Simultàniament si manifesta una de les seves constants: l'amor a la naturalesa. Les formes vives, vegetals o animals, li van oferir les fonts més íntimes d'inspiració. Les seves primeres obres foren cases unifamiliars, com la casa Vicens (1883-1888). Màxim exponent del modernisme. Casa Milà: Construïda entre el 1905 i 1910.

Fantàstica pels seus volums ressaltants ! El mur fou tractat de manera irregular. Estructura de ferro combinada amb pedra natural i maons. Formes d'ones. Muntanya de pedra de formes capricioses. Gaudí encarregà l'obra el 1906 per a la reusenca Roser Segimón de Milà. Llibertat de la imaginació i fantasia. Pel que fa als aspectes formals, l'interior està dissenyat amb elements que suggereixen el mateix origen tel·lúric que l'exterior, amb la qual cosa s'avança a les teories dels mestres racionalistes que proposen l'exterior com un reflex de l'interior. Clau de l'arquitectura moderna. T'estimo Rosa. Setembre de 1989".

Aquesta altre que tinc en els meus dits, hi ha el teu jove rostre de primer pla i a darrere teu, les torres de la Sagrada Família. A darrere la fotografia, aquesta escrita amb la meva lletra, hi diu: "Construcció més famosa del Modernisme català. El 19 de març de 1882 es va col·locar la primera pedra al temple. Iniciada en estil neogòtic per l'arquitecte F. de P. del Villar, qui ben aviat va ser substituït per Antoni Gaudí. Aquest acabà la cripta ja iniciada el 1893. Les quatre torres gaudinianes, representen els apòstols. Les tres façanes estan dedicades al Naixement, Passió i Mort i la Glòria de Crist. Gaudí va consagrar mitja vida a aquest temple; va fer-se càrrec de les obres el 1883 i fins i tot va arribar a viure al taller els darrers anys de la seva vida, des del 1918 fins a la seva mort, el 1926. Des de la construcció d'aquest monument, ha contribuït a la creació del perfil característic de la ciutat de Barcelona. Amb aquest projecte Gaudí se'ns mostra com un dels resums més clars d'arquitecte-artista-enginyer que ha tingut l'arquitectura contemporània. Les seves intuïcions i visions del futur, la seva claredat d'exposició i de conceptes i la puresa naturalista de les seves formes espacials, el situen entre tots els genis profètics poc compresos.

Nosaltres. Octubre de 1989."

Tinc seguidament una altre fotografia de la casa... Casa Calvet. Quina xafogor que feia aquella tarda d'agost... L'única informació que hi ha escrita és: Casa Calvet. Carrer de Casp. n° 48. Edifici d'habitatges d'Antoni Gaudí realitzat entre 1898 i 1900. Ha valgut la pena passar certa calor, princesa! Andreu. Agost de 1989"

Suposo que no deus entendre perquè t'escric sobre les fotografies... Potser no cal que hi busquis el sentit...

Altres fotografies que m'he remirat mils de vegades... Aquesta és una que ens va fer un turista, era japonès... Tenies por que ell sortís corrent amb la teva camera. Seràs beneit! Estem drets a la banda dreta de l'escalinata que presideix el recinte. La següent, estem assentats en el banc continu tant famós del Parc. Aquell dia tu estrenaves camera fotogràfica... Una "Minolta" molt professional, amb un zoom... per "impressionar pagesos"!

Em vas regalar sis o set fotografies. Al dors d'aquesta del Parc, hi ha escrit: "Parc Güell: Realitzat entre el 1910 i 1914 per Antoni Gaudí i emplaçat en el límit nord del barri de Gràcia. En principi el que ara és el parc, havia sigut encarregat a Gaudí pel financer E. Güell com a ciutat-jardí, i amb aquest fi, l'arquitecte va realitzar les vies de comunicació i els serveis públics (mercat...). Però el projecte va fracassar per falta de recolzament econòmic i el 1922 el municipi va adquirir el terreny convertint-lo amb parc públic. L'element més destacable del Parc, és, sens dubte, el gran conjunt del mercat, concebut com una agrupació de vuitanta sis columnes d'inspiració dòrica que sosté la gran plaça superior. Aquesta es troba delimitada per una barana-banc correguda, de ritme sinuós i recoberta de ceràmica de procedències molt diverses (plats, tasses, rajoles...) utilitzada en combinacions cromàtiques d'efectes sorprenents Rosa: Un record d'aquest dia càlid d'estiu. 22 d'agost de 1989, Andreu".

Una altra que em regalares, en el mateix Parc Güell... Hi surto jo amb una faldilla escocesa, que era molt apreciada per mi, on, al fons hi ha la gran plaça sustentada per un munt de columnes.

Recordes, com corríem amagant-nos l'un de l'altre entre aquelles columnes esveltes? Què infantil i càndid!

Podria estendre'm més dient què hi ha escrit en les altres imatges, com el parell que tinc de la Casa Batlló, però ho deixaré aquí per no menjar-me més part del teu temps.

Després d'aquesta pausa cultural, et vull dir que durant aquests anys amb la malaltia, he mantingut un tòpic consistent i sempre estic pensant que "la vida té el sentit que li vols donar". Mentre, tu, gaudeix dels teus plaers joves i immadurs. Sobretot, vigila, vigila, no et capbussis massa dins el món de color, del somni, de l'alegria, de les alzines i els roures... La constant humitat no és sana... Relaxa't contemplant el passeig d'agradables persones sobre el pont medieval i escolta la remor de l'aigua del riu Sella. Mentre jo viuré de la diversitat Barcelonina i el seu art. Sobretot, concentrat per on camines. No tota la vida és un camí d'or sense sobresalts... La fortuna també és cruel. Em pregunto: Quin és el verí que t'ha esborrat el seny? No ho comprendré mai.

Ara que ja he paït que ens has oblidat (per no dir-ho tan sec), només et vull proposar que no jutgis una ciutat únicament per l'intens trànsit. No és bo fer judicis. Termes com color, pedra, ferro forjat, uniformitat, ceràmica, arcs parabòlics, columnes inclinades, enriquidors t necessaris per a una cultura.

Finalment, tan sols m'agradaria convèncer-te de que si vertaderament eres i ets "un apassionat pel Modernisme barceloní i admirador de Gaudí" ... Mantén-ho si us plau. Tan sols et demano això. Crec que no és demanar la Sagrada Família!.

Després d'evocar les meves paraules amb tinta de sang sobre paper, el meu foc interior s'ha apagat, encara que la teva incomprensió continuï cremant. Dins meu la llum de diverses espelmes em donen caliu. Mentre, tu, gaudeix, gaudeix, viu cobert de poesia mentre jo visc prosaicament."

Rosa Maties, lluitant pel progrés.

Aquesta resposta a la carta prèvia, no em va ser mai contestada. Tanmateix, ahir, amb la claror de migdia, vaig rebre una trucada telefònica de l'Andreu. Era una disculpa ben formulada. Em trucà hores abans que s'endinsés a les aigües glaçades del riu.

Marina Círia Àlvarez