Premi Gaudí de Poesia i Narració Curta

Acto de Entrega de los Premios Gaudí de Poesía y Narración Corta 2004

Acto de Entrega de los Premios Gaudí de Poesía y Narración Corta 2003

III Premi Gaudí de Poesia i Narració Curta 2005

Narració Curta.
Segon premi.

PAPALLONA GAUDINIANA

Hola! Em dic Parnassius glacialis . Ja veig que us sona raro. Us ho diré d'una manera més planera: sóc una papallona del Japó però com que ara ja sé que no hi tornaré i el que quedi de mi restarà per sempre a Barcelona, vull que en sapigueu els motius.

Vivia amb la meva mestressa, la Susiki , en un d'aquells poblets proivilegiats en la illa de Honsu on la kaisha (l'empresa) havia fet construir per als seus empleats les vivendes típiques del país. Per això he dit el de “privilegiats” perquè penseu que als japonesos, donada la petita extensió de les nostres illes, els hi toquen sols 3 m2 . per persona.

Les nostres casetes tenen parets construides amb fines planxes de bambú entrecreuades amb cordes de palla, amples finestres que arriben fins al terra i que a la nit es tanquen amb fins quadrats de paper blanc enganxats sobre finíssimes gelosies de fusta. La característica de les grans habitacions són les fusumes : els envans correders que permeten reduir els espais. El poc mobiliari que hi ha és baixet i funcional i no hi manca el sha shitsu , el raconet dedicat al chanoiu o cerimonia del té.

I, com que en totes les casetes japoneses tot té el seu simbolisme, hi ha un jardinet amb petites roques que ens recorden les muntanyes, flors que ens fan arribar els colors de la natura, un caminet ple de corbes per tenir present el llarg camí de la vida i un pont sobre l'aigua de l'estany.

En les flors del meu jardí hi trobava el meu aliment. Jo hi dipositava el pol.len que havia anat a buscar en altres flors i elles em deixaven libar el seu nèctar.

A la Susiki , estudiant d'arquitectura, li agrada molt viatjar (com a quasi tots els japonesos) i, quan surt de casa, entafora els seus cabells negres dins un casquet (com quasi totes les japoneses) i pren la seva càmara fotogràfica o la seva filmadora (com quasi tots els japonesos) i empren la ruta escollida.

Però el seu casquet llueix a la part del davant un gros girasol de fulles flexibles de feltre i jo en vaig fer el meu refugi quan vaig decidir anar amb ella a conèixer aquella ciutat llunyana que ella volia visitar i que a mi em donaria l'ocasió de probar nèctars desconeguts. No m'hi podia pensar gaire: la meva curta vida de quinze dies més o menys no donava per a més

Pujàrem en un autobús i el camí es feu tan llarg que em vaig adormir. Quan em vaig despertar estavem dins un mitjà de transport desconegut per a mi i traient el caparró per darrera una fulla de girasol no vaig veure, per la finestreta, més que cel i núvols.

Escoltant la xerrameca del grup dels meus compatriotes em vaig enterar que el destí era Barcelona i la finalitat veure unes obres arquitectòniques úniques i increibles d'un senyor que es deia Gaudí.

I així va començar el gaudi i el Gaudí de la Susiki i el meu martiri. Què sabia jo, una pobre i petita Parnassius glacialis d'arquitectura ni d'art!

La Casa Vicens , la Finca , el Palau i el celler Güell i la cripta de la Colònia del seu nom, el col.legi de les Teresines , Can Calvet , Bellesguard, Can Batlló i Can Milà (dita La Pedrera ). Allà va ser on vaig entendre que la meva petita vida s'acabava. Ja no podia més. Aquell terrat ple de pujades i baixades, eriçat de xemeneies, amb vuit bqaues d'escala..El cap de la Susiki pujava i biaxava, les fulles del girasol no paraven quietes; la fina membrana de la meva oïda vibrava bojament amb tanta xerrameca al terrat i traüll al carrer. Allò era massa: quin mareig! I en mig de tants monuments i tant quitrà se'm feia difícil trobar-hi flors per libar i les que trobava sols tenien gust de pols.

Përò em faltava encara l'apotosi del recorregut per Barcelona: visitar el Temple de la Sagrada Família. Pels comentaris que he sentit, tant per part de la Susiki com dels guies que ens acompanyen a tot arreu, és l'obra que més fama ha donat a aquest arquitecte genial i un dels monuments emblemàtics d'aquesta ciutat. M'espero amb una por aquesta visita!

Però com que una mica de cultureta no va malament per a ningú, ni que sigui una humil parnassius he escoltat amb molta atenció que la primera pedra del Temple fou posada el 19 de març de 1882 (és el dia de la festivitat d'un sant que es deia Josep i sembla que era el pare de Jesús, el déu dels cristians). Que no el va començar Gaudí sino un tal Francesc de P. Villar i Gaudí, el geni que ens féu viatjar a Barcelona, el substituí el 1883.

Tot això ho podia escoltar amb certa tranquilitat perquè la Susiki s'estava molt quieta escoltant i no em marejava amb massa cops de cap.

Però, quan tot caminant a pas de guia (que vol dir amb certa pressa) ensenyaven que si 24 finestres ( i cop de cap cap a les finestres) o 225 columnes (i repassada de dalt a baix a les columnes) o 130 lluernes (i mirar enlaire, enlaire, cap a les lluernes) a mi ja tot em donava voltes.

Quan vaig sentir que la nau central tenia 45 metres d'alçada ja em vaig arrapar fort al girasol perquè la meva resistència s'acabava.

Què m'importava a mi que hi haguessin arcs de catenària, hiperboloides, paraboloides, estructures arboriformes....En qualsevol d'aquelles estructures (tan boniques, no es pot negar) jo hagués volgut posar-m'hi a redós i no moure'm més però ja no em quedava ni esma per fugir del meu amagatall.

Potser sí era una data molt interessant pels entesos o afeccionatas a l'arquitectura sapiguer que tot el material emprat era pedra natural: gres, granit, basalt, pòrfir, rajoles ceràmiques...però jo el que necessitava era baixar d'aquell capell i trobar un lloc quiet, ben assentat a terra, on reposar i esperar la meva fi que sentia cada vegada més propera.

Per això quan avui hem arribat al Parc Güell i he sentit que demà aniríen a veure un palau episcopal a Astorga i un edifici anomenat El Caprici a Comillas i La casa de los Botines a Lleó (que diuen que està tota plena de girasols com els del barret de la Susiki ) he decidit que ja no podia més. Aneu a sapiguer on està tot això!

Només d'entrar al parc Güell he vist un drac que m'ha fet venir tot seguit a la memòria la gegantina salamandra japonesa que habita en els llacs i rius de la nostra illa. Però aquesta d'aquí és de tots colors i està feta de trencadissos. He buscat un espai assolellat en la juntura de dos trencadissos blancs (el blanc és el color del dol), he plegat les meves ales de color de mel i per fi he pogut reposar.

Avui és 7 de juliol, el dia del Tanabata, el festival de les estrelles. Des del meu refugi veig el cel bastant contaminat de Barcelona. Vull esperar que surti el primer estel i llavors tancar els ulls.” No tornaré a veure el sol i per això no tornaré a emprendre el vol.”, com diu el rodolí (A la Susiki també li agrada molt la poesia catalana i això li vaig sentir llegir en veu alta del llibre d'un tal J. Vilarrúbia).

Però en aquest instant de repós, preludi de la meva fi, m'adono de la bellesa de tot el que he vist, de la inmensitat de l'obra d'aquest arquitecte il.luminat i no em reca tancar els ulls tan lluny del meu país.

Dic adéu sense recança. Ha estat una curta vida molt intensa per una petita Parnassius glacialis.

M. Dolors Godoy i Rotllens