Premi Gaudí de Poesia i Narració Curta

Acto de Entrega de los Premios Gaudí de Poesía y Narración Corta 2004

Acto de Entrega de los Premios Gaudí de Poesía y Narración Corta 2003

III Premi Gaudí de Poesia i Narració Curta 2005

Narració Curta.
Primer premi.

Per què m'heu triat a mi, mestre?

Un devessall de llum feia aigües sobre la paret prenyada de trencadís. En Vicenç observava atentament el fenomen, preguntant-se amb inquietud com era possible que s'hagués començat a familiaritzar amb el calfred del sobrenatural.

Al principi no era gaire més sorprenent que una il·lusió perceptiva: cubs que canvien de relleu amb un simple esforç de la voluntat, fletxes de longituds només aparentment diferents, colors generats per un contrast equívoc... En Vicenç coneixia tots els trucs de la màgia òptica, però això no feia sinó augmentar la seva consciència sobre la impossibilitat del que estava veient.

De sobte, una conjunció d'ombres oscil·lants feia destacar dues rajoletes de trencadís blau, com dues gotes de color de mar amb el cel de fons, i al cap d'un moment ja no eren ni ceràmica ni aigua ni aire ni llum ni aparença, sinó la mirada penetrant dels ulls de Gaudí.

La resta ja semblava gairebé inevitable: el front, la barba blanca... nous jocs entre la penombra i els esquitxos de ceràmica reproduïen sense esforç la fesomia del geni, com a l'atzar, com si fos la cosa més natural del món. Per sobreposar-se al pànic, la ment d'en Vicenç creava mecanismes de defensa, un dels quals consistia a preguntar-se si tots els esperits es manifestaven d'aquella manera tant exquisidament gradual, o si allò reflectia la creativitat d'una imaginació privilegiada i la bondat de l'ànima de Gaudí.

El rostre lliscava per la paret ondulada, com una projecció sense projector, però aviat va passar a les tres dimensions de l'interior de l'estança i es va acabar convertint en una imatge de cos sencer, volumètrica, translúcida, aterridora... Del tot impossible, és clar, però en Vicenç ja no s'ho plantejava. El seu pensament trasbalsat tenia una altra feina: decidir amb quines paraules podria presentar-se un jove i irregular arquitecte davant de l'espectre d'Antoni Gaudí.

-Per què m'heu triat a mi, mestre?

-Téns una bona percepció de l'espai, igual que jo. Com ja deus saber, pertanyo a una nissaga de calderers.

-Però, mestre... jo sóc un xitxarel·lo, un arquitecte d'estar per casa.

-D'estar per casa... una expressió adequada per algú que fa cases, no et sembla?

-Vull dir que sóc un professional de tercera categoria, com a molt... mediocre, insignificant.

-No s'ha de confondre la pobresa amb la misèria.

Certament la vida d'en Vicenç era força austera. Vivia sol en una casa que ell mateix es construïa, imitant l'estil de Gaudí, i que li costava molts sacrificis en temps i diners. L'arquitectura orgànica causava perplexitat entre els seus amics. La seva amiga favorita, la Carolina, deia que aquelles cavitats uterines li semblaven angoixants. Les seves visites s'anaven espaiant cada vegada més. Al capdavall en Vicenç feia una vida gairebé de monjo. Es preguntava si era per això que el sever Gaudí l'havia escollit.

-Què voleu de mi, mestre?

Sense dir res, l'aparició va mirar cap amunt amb ulls blaus perspicaços. Semblava que la claraboia li agradés. La llum que hi entrava feia resplendir la seva barba blanca amb una aura encertadament sobrenatural.

-Molt correcta aquesta lluerna. Em complau l'exactitud de la seva disposició.

-Bé... em vaig inspirar en vós.

-No, i ara! Jo diria més aviat que vas fer servir l'observació de la meva obra com una drecera per arribar a l'autèntica mestra de tots nosaltres, que és la Natura.

-Així, no us sembla que us hagi plagiat?

-Sí que podríem parlar d'imitació, però com a exercici formal. Mai no t'has intentat apropiar del meu art.

-No: en realitat volia rendir-vos un humil homenatge .

-No fa falta que m'ensabonis. Vinga, anem per feina.

I va posar-se a caminar cap a les escales vertebrals. En abandonar el raig de llum, la imatge va desaparèixer i aleshores en Vicenç es va sobressaltar per la polifonia del seu mòbil. Era una cadència descendent, com un rajolinet d'aigua digitalitzada que caigués sobre una placa metàl·lica.

No recordava que hagués deixat el mòbil en marxa, i aquell esclat de so inesperat li va glaçar la sang a les venes amb la certesa que acabava de fer desaparèixer irresponsablement el convidat més important que la seva casa podria tenir.

Va mirar la pantalla, molt enutjat amb el titular del número que hi sortia, però la seva irritació es va esvair ràpidament en veure que el trucava la seva amiga preferida!

-Carolina?

-Vicenç! Ets a casa?

-Sí, i tu?

-També. Saps que acabo de rebre una visita... molt especial?

-Vols dir... vols dir molt, però molt especial?- va aconseguir articular en Vicenç amb un fil de veu.

-D'allò més. Encara estic tremolant tota jo, emocionada.

-Em parles d'un arquitecte molt important que... diguem... que ja no... mmm... exerceix?

Es va fer un silenci, mare de tots els sobreentesos, mentre la Carolina interpretava les preguntes indirectes del seu astorat interlocutor.

-No em diguis que tu també... Tu també l'has vist!? –ara l'astorada era ella.

-L'he vist i he parlat amb ell!! M'ha dit que ens havíem de posar a treballar i ha desaparegut just abans que truquessis.

-Doncs jo t'he trucat per explicar-t'ho tant bon punt se n'ha anat...

El marge per a un malentès monumental era cada vegada més estret, i en Vicenç tenia cada vegada menys por de sincerar-se.

-Carolina... Saps que això és impossible, oi?

-Vols dir que ens hagi visitat a tots dos la mateixa persona en el mateix moment en dos llocs diferents? És impossible per a qualsevol... persona normal, però potser no per a... un geni.

-Un geni de mirada translúcida i barba resplendent?

-Més o menys. Vicenç, hem de parlar...

-I tant! Vols venir a casa? No estic somiant, oi?

-Si tu somies, jo també. Millor que vinguis tu a casa meva, que encara no l'has vista mai. Així t'ensenyaré per on ha entrat el nostre visitant. M'ha impressionat força. Si ho sabessis! No t'ho podràs creure!

-Abans potser no, però ara sí.- En Vicenç tenia la sensació que els batecs del cor li retrunyien en la caixa toràcica gegant que era el seu original vestíbul d'inspiració indubtablement gaudiniana.- On vius, ara?

-Carrer de l'Arquitectura, cantonada Jujol. Vindràs de seguida?

-No puc canviar de lloc tant de pressa com... ell... però ja estic sortint. Penjo, que em tremolen els dits. – I va apagar l'aparell.

El trajecte era fàcil, però difícil en l'estat d'ànim d'en Vicenç. Es veia sobressaltat a cada moment per l'omnipresència de motius gaudinians en edificis, tanques publicitàries, anuncis institucionals, revistes, diaris i fins i tot la pantalla de televisió de l'andana del metro. Se sentia ofès per aquells que intentaven utilitzar l'univers de Gaudí com un recurs fàcil per atreure l'atenció, com un registre estètic més, o com un motiu de disseny suposadament modern. Al mateix temps, estava admirat de com l'obra del mestre havia impregnat el subconscient col·lectiu i s'havia convertit en una referència ineludible. I, sobretot, pensava que el geni de Gaudí anava més enllà de tota admiració superficial, de corrents i modes, de discussions frívoles sobre la naturalesa de l'art.

Submergit en les seves reflexions, va arribar gairebé mecànicament a la cruïlla de casa la Carolina. Algun indici que va percebre de reüll li va fer aixecar la vista, i aleshores va entendre moltes coses: l'obsessió de la seva amiga amb les angoixoses cavitats orgàniques, les absències cada vegada més llargues, la visita del mestre també a ella...

Tenia al davant la prova que la Carolina havia estat treballant, i de valent. Suaus ondulacions a la teulada, arcs catenaris, obertures de perfil hiperbòlic... Una molt completa enciclopèdia de les solucions estructurals gaudinianes: inspirades en la naturalesa, matemàticament òptimes, funcionalment perfectes.

Una porta parabòlica de fusta es va obrir i va aparèixer la Carolina. En un primer moment, en Vicenç s'esperava veure-la com sortida d'un quadre modernista, però de fet portava roba vella tacada de guix i pintura. Es va treure una còfia de plàstic per revelar no pas una llarga i sinuosa cabellera sinó un pentinat d'estricte mil·limetratge. I tanmateix, aquella visió va estremir en Vicenç d'una manera que potser la devota castedat del mestre no hauria aprovat del tot. Ja es veia agenollat com l'Opisso adolescent després que Gaudí tingués notícia d'una inoportuna incursió nocturna a un cafè teatre.

-T'agrada? – va dir la Carolina, passant-se la mà pels cabells i fent un gest indefinit cap a la casa.

-Agradar-me... és dir poc! – va contestar en Vicenç encara amb dificultats respiratòries per tantes sensacions.

-Em sap greu haver desaparegut de mica en mica. La feina em va anar absorbint. En realitat, diverses vegades he estat a punt de fer-te consultes tècniques, però aquesta era una obsessió que volia resoldre per mi mateixa. Entrem?

-Em pensava que l'arquitectura orgànica t'angoixava- va comentar en Vicenç mentre enfilaven un caminet de rajoles hexagonals amb motius marins que conduïa cap a la porta.

-M'angoixa en la mesura que m'atreu. Treballar en aquesta casa ha estat com un exorcisme dels meus dimonis particulars. És com una resposta a la teva pròpia casa, que trobo una mica massa opressiva, però d'una manera interessant... No sé com explicar-t'ho. En tot cas, volia comprovar com sonaria la meva pròpia variació sobre un tema modernista.

-Saps què? M'encanta aquesta metàfora musical. Potser també li hauria agradat a... bé... a ell.

-Tu també tens por d'anomenar-lo, oi?

Ja eren davant de la porta parabòlica, que la Carolina havia deixat mig oberta. En Vicenç es va fixar en les frontisses que s'adaptaven a la curvatura, i en un espiell de vidre de colors, mentre pensava en tota mena de preguntes per fer-li a la seva amiga.

Ella, amb un gest, va convidar el tímid Vicenç a travessar la porta, i la va tancar deixant-se caure d'esquena contra la fusta. La llum que passava per l'espiell li policromava aquells cabells tan curtets. Va somriure i els dos joves es van quedar mirant-se.

-Quantes vegades l'has vist? - va preguntar finalment en Vicenç.

-Una, avui - va respondre ella-. Tu l'has vist altres vegades?

-Amb la d'avui ja són tres.

-T'ha visitat tres vegades?!

-Avui és el primer dia que m'ha parlat.

-A mi no m'ha parlat però els seus ulls ho deien tot.

-Suposo que ens referim al mateix, oi?

La Carolina somreia d'una manera còmplice i enigmàtica alhora. Semblava prou còmoda en aquella situació extraordinària. En Vicenç va tornar a tenir por que tot fos un malentès de proporcions colossals. Que l'arquitecte de qui parlava la Carolina fos un destacat creador contemporani de carn i ossos, o que ella simplement estigués parlant amb doble sentit, com en un joc de seducció... Totes dues possibilitats eren interessants, sobretot la segona!, però en Vicenç volia assegurar-se que la seva visió havia estat compartida. Amb una sola persona al món que també l'hagués experimentat en tindria prou per respirar més tranquil.

La Carolina devia entendre la inquietud d'en Vicenç. Va riure, entremaliada, es va projectar cap a endavant prement els palmells contra la fusta de la porta, i amb un gest graciosament fluid va fer giravoltar panoràmicament el braç esquerre, com sotmetent la casa al seu examen.

-Mira! Aquests vidres emplomats, el sostre onejant amb trencadís de color d'escuma... En quin arquitecte et fa pensar?

Va agafar en Vicenç de la mà per acompanyar-lo fins al centre de l'estança. Se la veia alegre, joiosa. Allò que per a en Vicenç, escèptic com un científic, era una incòmoda revelació, per a la Carolina, inclinada cap a la mística, era una feliç confirmació. Enjogassada, a cau d'orella, li preguntava:

-Saps qui he vist, avui? Saps qui he vist?

-M'ho dius tu, o t'ho dic jo? – va murmurar en Vicenç amb la veu progressivament més inaudible.

I tots dos alhora van xiuxiejar: -Antoni Gaudí.

-Ho sabia, ho sabia! – va exclamar, radiant, la Carolina. –Sabia que no eren imaginacions meves, ni cap somni... Malgrat el que ja m'havies dit, t'asseguro que no les tenia totes.

-Doncs jo et veia ben relaxada, sobretot per ser la primera aparició. Jo en porto tres i encara m'esgarrifo.

-No crec que sigui possible acostumar-s'hi. La veritat és que estic absolutament aterrida. No saps com m'alegro de poder compartir això amb tu.

La Carolina va abraçar en Vicenç, que va prémer les mans dolçament entre els omòplats d'ella, i es van quedar com petrificats una bona estona, gaudint del silenci còmplice i reunint forces per resistir una nova càrrega d'emocions.

-Carolina, jo...

-Vols un cafè?

-Ah! Doncs, sí.

-Seu, que en prepararé.

En Vicenç es va deixar caure en una cadira d'estil modernista, i va preguntar:

-Com se t'ha aparegut?

La Carolina va indicar una de les obertures hiperbòliques del sostre.

-Primer m'ha semblat que una taca de llum tenia forma humana, i mentre jo anava cavil·lant “Mira quina casualitat!” la figura s'anava fent tan humana que ja no podia ser casual. Quan ja estava pensant que allò era un fenomen extraordinari, m'he adonat que els raigs de Sol, a través de la lluerna, il·luminaven el mestre en persona! Ha obert els seus ulls blaus penetrants i s'ha posat a observar la casa. Ell, examinant-nos! Se t'acut res de més terrible i meravellós?

-En el meu cas han estat els ulls el primer que ha aparegut.

-Cada vegada?

-Sí, totes tres. Al principi era com una projecció i llavors adquiria relleu.

-Em sembla que t'entenc, però la taca que jo he vist era més aviat com una boirina que la llum creava en la pols que sortia del meu taller.

-Vols dir que, de fet, era tridimensional des del principi?

-Exactament.

-Tu treballes amb maquetes, oi? D'aquesta casa no en devies fer mai plànols. Jo en canvi, sempre començo amb un projecte sobre paper.

-Ell dominava totes dues tècniques. Creus que s'ha adaptat a la manera de fer de cadascú?

-Deu intentar que els pobres mortals l'entenguem.

-Espera... no he fet plànols però sí que he utilitzat l'ordinador.

-Però no el deus haver fet servir per traçar diagrames bidimensionals, sinó més aviat per visualitzar escenaris, simular la il·luminació, calcular estructures...

-Téns raó. Totes les representacions eren intrínsecament tridimensionals.

-De tota manera, què en deuria pensar, el mestre, dels ordinadors?

-T'imagines les magnífiques creacions que hi podria fer?

-Tampoc els necessitava! El seu ordinador era un joc de pesos penjats del sostre que reproduïen cap per avall la distribució de càrregues d'una estructura. O, més ben dit, el seu ordinador el tenia darrere del front.

La Carolina va portar els cafès i es va asseure en una cadira com la d'en Vicenç. Es van quedar en silenci mentre deixaven que el líquid fosc i aromàtic els recomfortés. A fora, la nit queia pacíficament sobre el sostre suaument ondulat.

-I aquestes cadires? –va preguntar finalment en Vicenç.- Les has trobat en un antiquari?

-Sí i no. En vaig veure unes, però eren molt cares. Aquestes les he fet jo mateixa.

-Ja deia jo que semblaven noves, però sabia que restaures mobles. Les has copiat de memòria?

-Sí. No són ben bé iguals. Les meves són una mica més ergonòmiques- va reblar la Carolina, satisfeta.

Es va fer un nou silenci, mentre les tasses buides reposaven sobre una tauleta amb motius florals. Implícitament, els dos joves havien decidit quedar-se desperts aquella nit.

La lluerna començava a filtrar un caient de llum de Lluna. En Vicenç s'ho mirava, fascinat.

-Tinc por –va dir.

-Jo també –va confirmar la Carolina-. Però al mateix temps...

Els raigs lunars van desaparèixer momentàniament, com si algú hagués passat per davant, i es van sentir passos al sostre.

-És a dalt!- tots dos es van aixecar de cop, fent retrocedir les cadires amb un fregadís de fusta sobre ceràmica.-Carolina, es pot pujar al sostre?

-És clar!- va agafar-lo de la mà i el va estirar cap a la porta del taller, on van passar entre dotzenes de maquetes de guix i altres materials, algunes d'edificis de Gaudí, altres de la casa de la Carolina. Al fons del taller hi havia una escala de cargol molt estreta, per on van pujar tan ràpidament com els permetia la limitació d'espai.

-I si és un gat?- va dir en Vicenç.

-No és cap gat. És ell.

La Carolina va obrir una reixa de ferro forjat que tenia el cap i les ales d'un drac mitològic, i van sortir a la part superior del sostre onejant.

La figura de Gaudí havia adquirit corporeïtat. Era completament opaca com una persona normal, però els ulls i la barba resplendien sota la llum de la Lluna. Es passejava per la superfície ondulada recoberta de trencadís, observant-la atentament, mesurant amb la mirada, pensant.

Els dos joves arquitectes s'agafaven de les mans, fascinats per la visió, tremolosos, emocionats de poder-se confirmar mútuament aquella vivència, espaordits i alhora exultants de poder compartir una tan singular benedicció.

El senyor de la barba i els ulls blaus va aixecar la vista i els va fer un gest perquè s'hi acostessin. La Carolina i en Vicenç es van mirar de fit a fit i van obeir, caminant amb més dificultat que el seu mestre sobre aquella ona petrificada.

No sabien ben bé què dir-li. Va ser l'aparició qui va parlar, mirant directament la Carolina mentre indicava les dunes de trencadís:

-Aquesta curvatura és notablement exacta. Em plauria que em descrivissis els procediments tècnics que has seguit per establir-la.

-És una... Bé... És... La... La base és matemàtica, és clar, però avui dia tenim una mena d'aparells elèctrics que ens ajuden amb els càlculs.

-Ja m'esperava que en el futur tindríeu nous recursos. I aquests aparells, poden transferir directament la forma calculada a un substrat material?

-A aquesta escala, no. Però sí amb maquetes, esculpides per mitjà d'una llum especial i molt potent.

-Vols dir llum concentrada per miralls parabòlics?

-No. Es tracta d'un feix rectilini molt fi però que pot portar molta energia i transmetre senyals amb una gran precisió.

-I aquest feix d'energia, pot ser regulat pels aparells elèctrics que esmentaves abans?

-Sí, mestre. Així és com vaig fer algunes de les maquetes per aquesta casa.

-És interessant. Ja ho va dir Policlet, que la utilització d'una gran quantitat de números portaria a l'exactitud en l'escultura. I l'arquitectura, al cap i a la fi, també és escultura.

L'amistós espectre va continuar passejant per la teulada curvilínia, com si ja estigués pensant en les possibilitats de la nova tecnologia. En Vicenç estava bocabadat, i va dir en veu baixa:

-Carolina... Has fet servir modelatge per làser en les maquetes de la teulada? Ets increïble. Ara també se'ns apareixerà Policlet.

-Espero que no. Em sembla que ja hem tingut prou impressions avui.

El mestre d'arquitectes va tornar cap a ells.

-M'agradaria parlar més dels vostres treballs. Tanmateix, tenim una altra feina.- La imatge va desaparèixer, però encara es va sentir la seva veu.- Demà a la nit vingueu-me a veure a la Casa Milà.

I el teulat de casa la Carolina va tornar a ser un teulat normal, gens sobrenatural, llevat naturalment de la singularitat de ser indiscutiblement gaudinià.

Els dos privilegiats deixebles es van mirar, estremits encara, corpresos davant de la nova perspectiva.

-A La Pedrera? –es preguntava en Vicenç.- Però si de nit és tancada! Com ho farem per entrar-hi?

-Ja se'ns acudirà alguna cosa. Tornem a dintre?

-Sí. Què deu voler?

-Suposo que ja arribarà el moment de saber-ho.

-Quina hora és?

-Està a punt de fer-se de dia.

-Ja??

-Sí. Jo diria que les aparicions acceleren el pas del temps. Téns fred?

-És estrany, no gens. Però ja no m'aguanto dret. Téns més cafè?

-Doncs saps que no me'n queda? Anem a la granja del costat de casa, que deuen acabar d'obrir. Jo hi vaig sovint. Et convido.

La granja era acollidora, excepció feta de la televisió que vessava les seves banalitats. La Carolina va canviar confiadament d'emissora i ningú no es va queixar. Els nous continguts eren menys frívols: actualitat i notícies culturals.

-Mira!- va exclamar la Carolina, senyalant cap a la pantalla.

En Vicenç es va girar i li va fer un salt el cor en veure La Pedrera. Un locutor parlava:

-Ahir els nous propietaris de la Casa Milà, la popular Pedrera de Gaudí, van anunciar la seva polèmica decisió d'enderrocar-la per construir-hi un bloc de pisos de luxe. S'està posant en marxa un moviment cívic per oposar-s'hi. Els propietaris han matisat les seves primeres declaracions, tot dient que l'edifici serà reconstruït pedra per pedra en un altre lloc, fins ara indeterminat. Però aquesta possibilitat tampoc no ha agradat gens al moviment opositor. Amb aquesta notícia comencem l'informatiu del matí. Avui és dissabte, 21 de març de 2015.

En Vicenç es va posar les mans al cap.

-Ara ja sabem quina serà la feina – va sentenciar la Carolina.-Ahir no en vam sentir res de tot aquest afer.

-Això ens passa per no tenir televisió. A més, ahir a la tarda estàvem pendents d'altres coses. Em sembla que a les pantalles del metro en parlaven, però no ho podia sentir bé. I abans de baixar al metro havia apagat el mòbil.

-Jo també el vaig apagar, quan arribaves. Tots dos volíem que ens deixessin tranquils. Mirem què ens han enviat.

Ràpidament van poder comprovar que tenien molts missatges acumulats de familiars, amics i companys d'estudis. La mobilització era general.

-Sembla que la notícia va saltar ahir al vespre – va dir la Carolina.

-Però ell ja ho devia saber abans.

-Suposo que no seria gaire bona idea anar a la televisió per explicar que se'ns ha aparegut l'esperit de Gaudí i que ens ha convocat a la Casa Milà aquesta mateixa nit.

-Doncs imagina't. Si abans ja era difícil entrar-hi cap al tard, ara encara ho serà més.

-Però espera... Si jo et digués: “Vicenç, quedem a La Pedrera”, tu què entendries?

-Que em cites al xamfrà de Provença amb Passeig de Gràcia, davant de la gran porta de vidre emplo...

-És clar! Ell no ens ha dit pas que quedéssim a dintre!

-Tens raó! Però escolta: avui allò estarà ple de gent manifestant-se, i tot l'edifici rigorosament vigilat.

-Això encara ho fa més interessant, no trobes? – va dir la Carolina, recuperant el seu somriure entremaliat.

Tal com en Vicenç havia previst, La Pedrera estava envoltada d'un perímetre de seguretat i, a continuació, de milers de manifestants amb pancartes i frases a l'uníson: “Salvem La Pedrera”, “Fora els nous propietaris”, “No ens empassem que la reconstrueixin”, “Volem saber qui hi ha darrera de la traïció a La Pedrera”, “La Casa Milà mai no morirà”.

Uns companys d'estudis d'en Vicenç i la Carolina, arquitectes ja en exercici, estaven acampats davant de la Casa Batlló. La zona més pròxima a La Pedrera estava ocupada per les tendes dels estudiants d'arquitectura i també d'altres carreres. Espontanis i molt enginyosos artistes de carrer aprofitaven els corrents ascendents que sortien de les reixes de ventilació del subsòl per donar consistència a etèries estructures improvisades amb paper higiènic. Qui més qui menys, tothom portava alguna o altra peça modernista, adquirida o d'elaboració pròpia. "Agulles, arrecades, samarretes estampades", cantava un venedor. Tot plegat semblava una festa, o una gran fira de Gaudí, el seu art i les seves textures.

Acompanyats per alguns dels seus companys de carrera, la Carolina i en Vicenç van fer una passejada, una mica apretada, entre la Casa Batlló i la Casa Milà. Quan hi van arribar, un representant del casal d'amistat catalano-nipona estava fent unes declaracions als mitjans de comunicació tot afirmant que el seu govern oferia la rèplica exacta de La Pedrera que s'havia construït al Japó l'any 2010, i que en pagaria les despeses de transport i reconstrucció.

El dia va anar passant, enmig de l'excitació general. La Carolina i en Vicenç estaven cada vegada més inquiets, i una mica frustrats de no poder relatar els extraordinaris fenòmens que havien presenciat. Es preguntaven què passaria quan caigués la nit, com se'ls manifestaria el seu mestre aquella vegada, si també el veurien altres persones, si el veuria tothom, si altres companys seus també n'havien rebut la visita però tampoc no s'atrevien a explicar-ho...

A les nou de la nit el bullici de les protestes populars va arribar al seu punt més alt, amb l'actuació de diversos comediants i una casserolada ben retrunyidora. Ningú no s'hauria fixat prou en la Carolina i en Vicenç per adonar-se de la seva inquietud creixent.

Hi va continuar havent molta animació fins a les dotze de la nit. Després el brogit va decaure a poc a poc. Cap allà a les tres, fins i tot els més radicals havien anat a dormir a les tendes. Només van quedar els vigilants del torn de nit al perímetre de seguretat, i uns quants insomnes empedreïts entre els quals es trobaven dos joves arquitectes.

La gent que s'havia quedat desperta conversava tranquil·lament en petits grups. Fins i tot els guàrdies de seguretat formaven part de les converses sense que es produïssin animadversions.

-És una sort que la protesta hagi estat tan festiva i civilitzada- va dir la Carolina.- Vicenç?

-Ja és aquí – va murmurar en Vicenç, amb un renovat tremolor.

La Carolina es va girar, de nou il·lusionada i esporuguida:

-Però...

Un Gaudí més corpori que mai, sòlid i indistingible d'una persona normal, avançava ben decidit cap a ells des de dintre el perímetre de seguretat. Va intercanviar unes paraules amb un dels vigilants, que no semblava notar res d'extraordinari. Era evident que els guàrdies el percebien com algú autoritzat pels nous propietaris de la Casa Milà.

La Carolina i en Vicenç es van acostar al perímetre:

-Són ajudants meus – estava dient en Gaudí.

-Poden entrar – va admetre el responsable de seguretat, mentre intentava sense èxit encendre un cigarret. Va acabar desistint i llençant l'encenedor a una paperera per on passava la cinta que delimitava la zona restringida.

El curt trajecte fins a la porta de La Pedrera es va fer molt llarg per als dos joves. Ara que tornava a haver-hi silenci els seus passos ressonaven sobre les rajoles hexagonals de motius marins. El mateix Gaudí els va obrir la porta, tot fent grinyolar el metall.

-Pujarem al terrat - va dir, tranquil i segur de si mateix, mentre es guardava la clau a la butxaca de l'abric alhora que s'esvaïen les reverberacions del tancament de la porta.

En Vicenç i la Carolina s'havien quedat muts. L'esperit havia adquirit una corporeïtat total. No només ja era totalment opac, i sense aquella lluminositat d'abans tan espaordidora... ara fins i tot podia tocar els objectes materials.

-De què us estranyeu? –va preguntar el mestre – Que no adquireix presència física, una casa, a mesura que l'aneu traspassant del plànol o la maqueta a la construcció real? Amb el temps, les idees es materialitzen.

-I allò... allò dels guàrdies? –va inquirir la Carolina, que sempre havia estat més agosarada que en Vicenç.

-Els he promès que podrien servir de model per a noves xemeneies-guerrer.

-Però...però...

-Carolina –va intervenir en Vicenç– deixa-ho estar i no preguntis més.

-Això mateix, que tenim molta feina – va sentenciar el mestre.

Els dos joves se sentien millor ara que ja es trobaven a dintre La Pedrera. La manera com la il·luminació interior incidia sobre el trencadís els donava sensació de pau. Sense presses però ben decidits, van anar pujant per les escales sinuoses.

En Vicenç i la Carolina coneixien perfectament el terrat de La Pedrera, les seves xemeneies, els seus arcs, els seus desnivells, els obstacles, els topants, les obertures, els possibles recorreguts... Tot i l'escassa llum, s'hi podien orientar bé, i van seguir la veu del seu mestre fins a un dels punts més elevats.

-Com ja deveu saber –va dir l'aparició– la Casa Milà està en perill. M'heu d'ajudar a impedir la seva insensata destrucció. Hi esteu disposats?

-Del tot –van respondre simultàniament els dos deixebles.

-Excel·lent.

L'arquitecte es va posar a caminar pel seu original terrat.

-Veureu... la present situació és el fruit d'un equilibri molt delicat, un joc de forces que, pertorbat subtilment, pot inclinar-se a favor nostre. No és gaire diferent d'un problema arquitectònic. Em seguiu?

-De ben a prop.

-Molt bé. No us perdeu.

Aleshores va desaparèixer d'on eren ells i va reaparèixer al costat d'un dels coneguts guerrers-xemeneia.

-Aquest nostre petit exèrcit ens ajudarà, però d'una manera ben pacífica. La nostra serà una victòria intel·lectual i estètica.

De nou va fer-se fonedís. Quan el van tornar a veure, seia sobre una de les xemeneies més grans.

-Els nostres adversaris són molt poderosos. L'entramat de lleis ara mateix els dóna avantatge sobre la gent del carrer i les institucions, fins i tot si actuen plegades. L'ajuntament està una mica perdut en la seva pròpia complicació, massa ocupat... anant a recuperar les ovelles desencaminades.

La figura es va desmaterialitzar una altra vegada. En Vicenç i la Carolina el van tornar a localitzar sobre l'arc que mirava cap a la Sagrada Família.

-Les forces amistoses només necessiten una petita empenta per unir-se decididament al voltant d'un motiu comú. Aleshores tindran prou capacitat conjunta per superar els nostres enemics, encara que només sigui per un lleuger avantatge.

La imatge va desaparèixer encara un altre cop, abans fins i tot que la veu s'apagués.

-On és? –va preguntar en Vicenç.

-Jo tampoc no el veig –va respondre la Carolina.

Quan van tornar a sentir la veu, ressonava com des de l'interior d'una cavitat. Venia de dins d'una de les grans xemeneies.

-Vosaltres i jo els donarem un motiu comú. Inclinarem la balança de la llei cap al costat de la justícia. Introduirem un element secret en aquesta Pedrera, un artifici tan subtil que, quan es descobreixi, semblarà que havia existit sempre, des de la construcció original. Això farà que l'edifici es torni més interessant per tothom, i enderrocar-lo esdevindrà molt més incòmode.

Dues mans van sortir de la xemeneia, travessant el trencadís sense trencar-lo, i van estirar en Vicenç i la Carolina cap a dintre, privilegiant-los momentàniament amb el do, ben curiós per a un arquitecte, de travessar netament les parets. Sense saber com, els dos joves van trobar-se a l'espai interior de la xemeneia-guerrer, en companyia del seu admirat mestre.

-Bufa –va murmurar la Carolina.

-Uf! Sé on sóc però no m'hi veig –va xiuxiuejar en Vicenç– A fora no hi havia gaire llum però aquí... res de res.

-Deixeu que els vostres ulls es vagin fent a la mica de llum de Lluna que entra per les obertures superiors de la xemeneia, com quan entreu en una ermita romànica després que el Sol us hagi enlluernat. Cada vegada veureu més detalls.

No van trigar gaire a poder distingir unes línies traçades a la superfície interna de la xemeneia, una paret que normalment no veia mai ningú.

-És un antic plànol, oi, mestre? –va preguntar en Vicenç.

-Sembla antic però l'acabo de traçar. És una nova versió de l'hotel per Nova York que m'havien encarregat però mai no es va arribar a construir.

-Vaja, els núvols han tapat la Lluna –va rondinar la Carolina quan va tenir la desagradable sensació de quedar-se cega.

-No –va corregir-la el mestre–, us he portat a una altra xemeneia més fosca. Estira les mans cap a endavant.

Les mans de la noia van topar amb un relleu curvilini.

-Una maqueta!

-Sí? Com és? –va preguntar en Vicenç, impacient.

-Té un sostre sostingut sobre arcs catenaris, obertures que fan màxima la il·luminació... quan n'hi ha, és clar... i... quants pavellons! Sembla per un lloc d'estudi, una biblioteca o una universitat.

-Una Facultat d'Arquitectura –va indicar el savi de la barba.

-I hi ha altres obres inèdites a dins d'altres xemeneies? –va especular la Carolina.- Altres plànols i maquetes?

-N'hi haurà... tan bon punt vosaltres n'hi hagueu fet.

-Nosaltres??!!

-Jo hi posaré la pàtina del temps. La resta és a càrrec vostre.

Després d'una setmana de molta feina, en Vicenç i la Carolina passejaven per la platja d'Icària agafats de la mà. Hi havia una colla de gent fent volar estels. Uns quants valents es banyaven a les aigües encara ben fredes, desafiant no només les baixes temperatures sinó també les onades.

-Saps què? –va dir en Vicenç– Miro l'escuma i no veig esquitxos: veig trencadís de ceràmica...

-Doncs jo, en els fils dels estels, veig arcs catenaris cap per avall...

-No passa cada dia, oi, que l'esperit d'un geni et nomeni successor?

-Llàstima que no ho podem explicar a ningú!

-Què dius? Déu me'n guard de la fama i la pompa. Al mestre no li interessava la glòria mundana, només l'arquitectura. Ell en persona ha signat les nostres obres amb una pàtina cronològica. Amb això n'hem de tenir prou.

-Doncs jo potser no en tindria prou si no ho pogués compartir...

-Compartir?

-Sí, però només amb tu!- va reblar la Carolina, tornant al seu somriure entremaliat. I, tot rient, es van posar a jugar a perseguir-se.

Després van fer una llarga i bona caminada fins al Passeig de Gràcia. L'última setmana havien visitat La Pedrera cada nit. Aviat hi podrien tornar de dia, fins i tot veure-la per dintre, però sense la companyia del seu mestre.

-El trobarem a faltar, oi? –va preguntar ella.

-Sí. Però sempre podrem gaudir del do de les seves revelacions.

Es van aturar davant de la Casa Milà. Encara no s'havia reobert el terrat als visitants, però hi havia algú que els feia un gest de comiat. El vent li movia una mica la barba blanca. En Vicenç i la Carolina li van fer adéu amb la mà.

Mentrestant, per allà a prop, en un quiosc del Passeig de Gràcia, el vent feia voleiar les pàgines d'un diari, amb prou feines aguantat per una pedra irregular però de formes suaus. Semblava que la portada volgués escampar pel carrer les lletres de titulars i notícies.

“Un descobriment d'última hora salva La Pedrera”

“L'extraordinari descobriment d'obres inèdites de Gaudí ocultes a l'interior de les famoses xemeneies-guerrer de La Pedrera, ha salvat aquest singular edifici, la irrepetible Casa Milà, de la seva imminent destrucció. La pressió popular havia obligat els nous propietaris a comprometre's, com a mínim, amb la reconstrucció en un altre lloc. Això ha començat a inclinar la balança legal, ja que les institucions culturals han pogut forçar una inspecció completa i exhaustiva de l'edifici. Amb la sorprenent descoberta de plànols i maquetes que es creien perduts, i davant de la possibilitat que n'hi hagi encara més en altres punts de La Pedrera, l'Ajuntament ha dictaminat que s'ajornés l'enderrocament de manera indefinida.”

“Gaudí apareix misteriosament al terrat de La Pedrera”

“Fa una setmana es van captar unes misterioses imatges on es veia una persona amb l'aparença de Gaudí passejant-se pel terrat de la Casa Milà. Es creu que era un actor caracteritzat duent a terme una curiosa forma de protesta davant de la possibilitat que La Pedrera fos tirada a terra. També es diu que no era un sinó que eren tres, però la suposada existència o identitat dels altres dos acompanyants no s'ha pogut dilucidar. L'anàlisi de l'enregistrament no ha permès treure conclusions clares. En tot cas, queda totalment descartat que les misterioses presències tinguin res a veure amb el descobriment de les obres inèdites del gran arquitecte, ubicades en zones inaccessibles des de l'exterior, datades en més de noranta anys, i autentificades per tots els experts en l'obra d'Antoni Gaudí.”

Joan Vilaltella Castanyer