|
|
|
||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||
|
Nacida el 16/2/1958 en Barcelona Cursa sus estudios superiores en la Universidad de Barcelona donde se licencia en 1980 en Filología Románica Hispánica y, al siguiente, a los 23 años, ingresa en el Cuerpo de Catedráticos de Bachillerato (en el I.B.Sales), también en Barcelona. El mismo 1981 presenta la Tesina y aprueba el Examen de Grado de Final de Carrera con la calificación de Sobresaliente Cum Laude, motivo por el que se le concede el Premio Extraordinario de Licenciatura al mejor estudiante de la promoción. Lee su Tesis Doctoral sobre El sentimiento amoroso en la obra de Pedro Salinas, en 1988, obteniendo la calificación: Apto Cum Laude. En 1991, aprueba las oposiciones y accede al cuerpo de Catedráticos de Escuela Universitaria con destino en la Universidad de Gerona, a los 32 años. En la actualidad, ejerce la docencia como Catedrática de Filología Hispánica en la Facultad de Letras de la Universidad de Gerona, es colaboradora habitual de las revistes de literatura (Ínsula, Quimera, Revista de Literatura Española...) y se dedica a la investigación, bajo la supervisión de calidad del Consejo Superior de Investigaciones Científicas del Estado Español que le ha concedido un tramo como investigadora. Ha trabajado en la Casa-Museo de Azorín (Monóvar, Alicante); en los archivos de la Residencia de Estudiantes y la Biblioteca Nacional (Madrid); Houghton Library (Harvard); etc. El Ministerio Español le otorgó el premio DGYCIT a la mejor investigadora por su trabajo científico realizado durante los años 1992-1994 en los Estados Unidos de América. Ha desempeñado la tarea docente en diferentes universidades: 1993 Profesora visitante en Wellesley College,
Massachusetts (USA). Ha participado en congresos, escrito ensayos, libros de teoría literaria (Comentario estilístico y estructural de textos literarios, 1989; Diccionario de símbolos literarios, 1996), de literatura española y catalana, entre los que destacan algunas ediciones críticas de autores como Pedro Salinas: La voz a ti debida, Razón de amor y Largo lamento, Madrid, Cátedra, 1994 o Largo lamento, Barcelona, Crítica, (en prensa); Carmen Martín Gaite, Retahílas, Barcelona, Crítica, 2003, etc; y, en 1985-1986, el guión de la película Símbolos en la cultura Occidental, patrocinada por el I.C.E de la Universidad de Barcelona Lejos del mundo académico y en el terreno de la creación, también se ha dedicado a la escritura creativa. Después de recibir el Primer Premio de Poesía castellana de la editorial Anthropos (Biblioteca Atlántida, 1982) por su libro Azul, impar y publicar relatos en revistas (Vita est, Deriva, Atenea); le han concedido el Primer Premio del III Certamen Literario de la Escola d’Escriptura i Humanitats del Ateneo de Barcelona en 2001, el segundo, el año 2002, y, de nuevo, el Primero, en el V, en 2003 en la modalidad de prosa catalana; el Premio de Narrativa Les millors pàgines, en tres convocatorias sucesivas (2001-2002-2003), convocado por el Área de Cultura del Ayuntamiento de Granollers; el Primer Premio de narrativa Marcel Sentís (mayo, 2003) y, ahora, el segundo premio Gaudí de narrativa breve (mayo, 2004).
|
Segundo premio - Categoría de Narración Corta GEOMETRIA REGLADA Montserrat Escartín i Gual “La originalitat
és tornar a l’origen” Antoni Gaudí
“La bellesa és tan imprescindible
per a
“La bellesa és el resplendor
de la veritat” Hi ha qui diu que la casa Batlló té cos de drac i rostre de fantasma o la Pedrera, el moviment del mar. Mirant aquella escrivania ningú no hagués dit mai que el mobiliari o els espais tancats posseeixen una màgia sobrenatural; però la tenen, jo ho sé molt bé després de quaranta cinc anys treballant d’antiquari. Va ser mon pare qui m’ensenyà l’ofici i l’amor pels objectes artístics; però de qui vaig aprendre a escoltar la poesia amb què parlen aquests sers fou de ma mare. Ara m’adono de la importància de la lliçó que vaig rebre cada vespre quan ella s’asseia damunt el llit d’un dels tres fills i, en comptes de fer-nos un petó i marxar, encenia tota una pirotècnia de colors amb el foc de ses paraules. Sé bé que, a la meva professió, un no pot enamorar-se de les peces. Superada una recerca detectivesca, se’n localitza una i, ja autenticada, es compra amb il·lusió; es duu a restaurar si és necessari; per iniciar, més tard, el llarg procés de trobar-li un comprador. És com tenir un fill, dur-lo a vacunar contra la varicel·la, triar la seva educació i preparar-se per a ser capaç de veure’l marxar un bon dia. Malgrat saber-ho, n’hi ha hagut una, de les moltes que han passat per les meves mans, de la qual no me n’he sabut protegir. Es tracta d’un moble català datat l’any 1878. Descansa sobre unes fines potes d’inspiració vegetal que acaben obrint-se com els dits d’una mà. Si sota el taulell i a cada lateral, els calaixos pengen com nius d’oreneta; a la part posterior i envoltant un tinter en forma de cranc, s’alça una estructura laberíntica formada per columnes, portes sense pany i calaixos que amaguen un doble fons. En la caoba rogenca de la fusta destaca una sanefa geomètrica de marqueteria en to beige que és pura filigrana d’ebenista. Li vaig comprar fa més de trenta anys a una vídua arruïnada i, des que vaig saber el seu secret, no me n’he pogut desfer. La senyora em parlà de les vicissituds que diferents avantpassats havien sofert per conservar aquella joia. Malgrat la seva esforçada història, el meu ofici m’ha ensenyat a distingir molt bé el cost d’una obra d’art de la llegenda que els seus amos li atribueixen. En ella, per desgràcia, se sol confondre valor sentimental amb valor, i a mi em correspon la trista tasca de destruir el mite en posar-li una xifra. En aquest cas, jo jugava amb avantatge en saber que la peça era obra d’Antoni Gaudí. Anunciant l’estètica modernista que encara havia d’arribar, les potes s’unien al taulell mitjançant paraboloides hiperbòlics. Qui s’hauria imaginat llavors que, dues dècades més tard, aquella forma esdevindria tret distintiu de la seva estètica! Tot i ser-ne conscient, no m’interessà pel fet de representar un projecte únic i experimental (era del domini públic que l’arquitecte havia dissenyat pocs mobles i en el mercat de l’art no en circulava cap), no. Si sóc del tot franc, confessaré que vaig fer un càlcul ràpid del preu que en podria obtenir per pura deformació professional. Però, no. El que em va atreure de manera fascinadora era que havia estat “la seva” taula de treball, no l’encàrrec d’un client. Per aquest motiu vaig decidir aguantar el que fos, àdhuc la fantasiosa xerrameca d’una mèdium il·luminada. A despit de la meva pressa i conjurant paciència, molta paciència, vaig escoltar la vídua que em parlà de les dificultats econòmiques que l’obligaven a vendre, tot i el seu desig de conservar aquell tresor. Una vegada extret el primer calaix de la banda dreta, va obrir la porta que s’amagava al darrera. De la seva aguda cantarella vaig saber que, tot i estar casada amb un apotecari, l’àvia paterna havia guardat allà dins la correspondència mantinguda amb un capità anglès durant set anys. Incapaç de destruir les cartes i quan la història es va acabar, decidí de confiar-les al mateix doble fons que jo ara contemplava buit. Després d’estossegar lleugerament, la vídua va canviar de posició per poder obrir amb més comoditat el calaix situat a sota. Amb el dit estès i tremolós, s’esforçava en indicar-me el lloc on —segons va dir— el seu oncle amagava les poesies i papers que havia anat escrivint a una novícia durant dos anys i que ella li havia retornat en jurar els vots. Tot el que havia quedat d’aquell místic prometatge era un paquet de cartes lligades amb una cinta blava. Passats uns segons de silenci respectuós, vaig escoltar la narració que protegia la porta contigua. Allà es va ocultar, durant anys, el diari esborronat per la mare de la vídua quan era una adolescent enamoradissa i tímida. En darrer lloc, em va colpir el relat d’una dona de família benestant però mal casada, que fou feliç gràcies als fills i a un amor foll que tota la vida va mantenir amb el seu cuiner. La sacerdotessa seguí parlant una hora llarga i, d’espai en espai, vaig anar assabentant-me d’uns deu casos d’amants lligats a l’escrivania, dins la qual tothom havia dipositat les seves confidències. Si he de ser honest, no podria dir quants o quantes, donat que no hi posava gens d’atenció. El pensament em fugia cap a la fotografia de la taula que havia vist als arxius de la càtedra Gaudí. En ella es distingia clarament l’estructura, que sostenia el pes de la part inferior, del conjunt superior de contenidors tancats propis d’un escriptori. Ara entenia el sentit de les paraules de Gaudí quan la comparava amb les alforges d’un animal de càrrega. El que sí vaig retenir fou el final del relat quan, amb uns copets tendenciosos sobre la fusta, la senyora va insistir en el misteri d’aquella caixa forta sense panys. Em va semblar que havia de dir alguna cosa i, sense valorar si venia o no a to, vaig afirmar que no hi havia cap lloc més segur per a guardar grans secrets que una tomba, a despit de qualsevol clau. Ella em mirà amb cert menyspreu, convençuda que no havia entès el sentit profund de les seves paraules i va començar a mostrar-me el sistema per obrir el moble. Era necessari pitjar el tirador que feia set; després, rodar fins a tres vegades cap la dreta el cranc del tinter, comptar dos calaixos, saltar-ne els dos següents i empènyer el tercer... Aquí, incapaç de seguir-la o per abreujar aquella classe de ciència pitagòrica, li vaig dir que em deixés fer. Si,com en la càbala o els jeroglífics tot es reduïa a nombres o trajectòries en l’espai, m’agradaria resoldre el misteri per mi mateix. Em vaig reconèixer curiós de mena i amb prou enginy per sortir-me’n; però, si no ho aconseguia, vaig prometre de demanar-li per escrit la combinació secreta. Mentre firmava el xec pel preu acordat, la senyora tancà els ulls amb actitud de sibil·la en trànsit i somrigué de forma imperceptible quan li vaig deixar el paper a la mà. La sortida d’aquell indret la recordo amb forma de terrible mal de cap. Durant un mes no vaig poder veure l’escrivania que havia deixat en el taller d’un bon restaurador perquè la netegessin. M’havien assegurat que era un especialista d’alta volada; algú, com qui diu, avesat a dinar cada dia en un menjador sortit de les mans de Gaspar Homar o Joan Busquets. Encara em sembla que la veig arribar a la galeria..., lluïa com plata polida i m’hi vaig quedar observant el rostre sota l’efecte d’un estrany encanteri. Fou un moment inefable. Els transportistes descarregaren la peça i, un cop ubicada al meu gabinet de treball, em van lliurar la factura acompanyada d’una nota on es llegia: ”De qui són les històries d’amor?”. Vaig pensar que l’artesà havia trobat alguna d’aquelles glorioses cartes i em feu sentir una mica culpable per no haver donat cap crèdit a les paraules de la vídua. Tal vegada sí que existia una engruna de veritat en tot aquell fantasiós relat. La meva resposta al restaurador fou enviar-li un xec per l’import de la factura, una carta elogiant la seva acurada feina i un post scriptum per indicar-li on podia enviar-me els documents que hagués localitzat dins la peça. Li vaig garantir que jo mateix, de forma personal, m’encarregaria de remetre’ls a la seva darrera propietària; però no vaig rebre res. Van ser necessàries moltes hores d’insomni temptejant portes i calaixos per arribar a descobrir el secret del moble. Fou una llarga nit en què em va ser impossible agafar el son. Malgrat haver pres un got de llet i estat llegint força estona, només feia que donar voltes sota els llençols; mentre, a l’altra banda de l’envà, sentia la veu esmorteïda de la Roser parlant per telèfon. Ja feia molts anys que la meva dona i jo dormíem en habitacions separades. No és que el nostre matrimoni fos problemàtic, és que mai no va haver-hi focs d’artifici passionals. Un nuviatge curt, les dues famílies d’acord, tres fills simètricament espaiats, una festa per les noces d’argent i ara, a l’hora de sopar, un: “¿Ha anat bé la feina avui?” i “¿Com està ta mare de l’artrosi?”. Vull dir que, amb els anys, de la pirotècnia només en quedaven llànties d’església. Davant la meva capsa de Pandora, i després de tocar aquí i allà, vaig començar a sentir veus. Primer, confoses i, a poc a poc, més clares; fins que es distingiren les penes d’una novícia, les pors d’una casada per raó del seu amant cuiner i els somnis d’una adolescent confiats en un diari. Les tonalitats eren ben diverses: algunes exaltades, d’altres malenconioses; però en totes s’hi notava un to anhelant. Va ser una experiència colpidora i allò em va atrapar per sempre més. No sabria dir com; però jo, que sóc home de poca fantasia, vaig deixar-me captivar pel joc absurd de conèixer, cada nit, un passat anònim. Estava convençut que a tots aquells esperits —si és que ho eren— els faltava un oïdor mut que legitimés el que sempre s’havia condemnat al silenci d’un paper, i jo estava llest per a escoltar. No sé per quina raó, quan els vaig tenir diferenciats, em vingué al pensament la meva mare i tota la màgia dels contes amb què ens fascinava cada nit. Sempre es tractava d’històries d’amors impossibles o relacions secretes en les que sortien des de princeses a cuiners. Mentre parlava, sovint s’entretenia jugant amb els cabells de la meva germana gran, el nas del més petit o la meva mà dreta. M’agradava sentir-la temptejar la pell que unia els dits i, en acabar, dir-me a cau d’orella: “El meu cigne encara no és prou gran”. No fou el dia de la descoberta, sinó unes setmanes més tard, quan vaig decidir no vendre el moble. Si he de ser del tot sincer, m’hi sentia ja massa vinculat. Per això vaig fer-lo traslladar a casa, per reservar-li un lloc íntim en el meu dormitori, just davant el llit. D’aleshores ençà m’he mantingut fort davant les temptadores ofertes de fundacions, museus o col·leccionistes. No sempre ha estat fàcil resistir-se’n; però, fins i tot ara, a despit de ser l’any Gaudí i tenir cada dia més d’una trucada, he tornat a dir “no”. És difícil explicar el motiu, només puc dir que hi ha misteris que no tenen preu.
Sé que vénen cada vespre i amb això ja en tinc prou. Ho fan a poc a poc: un dia
és l’adolescent; l’endemà, la novícia...; sigui un, sigui l’altre,
em conten les seves penes i, de vegades, sóc jo qui comparteix amb ells el meu neguit. Mentre
els escolto, endevino que la meva dona està desperta veient un dels seus serials televisius
a la cambra contigua. Davant l’escrivania —misteriosa com una estela funerària—
jo també procuro entendre el color d’una passió per mi desconeguda. Hi ha nits
en què, mirant aquelles potes de cigonya, uneixo les mans de manera inconscient i em palpo
la base dels dits. En adonar-me’n, puc sentir com una llàgrima rellisca galta avall.
Impotent, apago el llum i espero que alguna ànima m’ajudi a entendre un darrer secret.
Si pogués triar m’agradaria que fos aquella esposa adúltera, la veu de la qual
s’assembla tant a la de la meva mare. |
