|
Artículo de Información
Un disseny
inèdit de Gaudí
Durant més
de 100 anys, ha estat adormit a l'Arxiu Administratiu de l'Ajuntament
de Barcelona un projecte oblidat d'Antoni Gaudí. Diem oblidat perquè,
en realitat, no era desconegut del tot.
JF. Ràfols,
tot i que de manera confusa, ja hi va al·ludir a la seva biografia
gaudiniana i fa uns quinze anys es va despertar momentàniament
del seu son de la mà de Jordi Pujol i Forn, que va publicar la
seva imatge gràfica en un estudi sobre el mobiliari urbà
a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. Això no obstant,
la invenció del jove arquitecte es va tornar a sumir en una prolongada
letargia de la qual ni tan sols els fastos del recentment celebrat Any
Internacional Gaudí 2002 l'han pogut treure.
El projecte a què ens referim es un aparell anunciador dissenyat
per a Julio Manuel Carré y Charpentier. La proposta de l'empresari
es va presentar el dia 25 de març de 1878 i, després del
requeriment dels responsables municipals perquè acompanyés
la proposta amb un model, el 10 o el 15 d'abril del mateix any va afegir-hi
el dibuix de Gaudí amb una petita descripció. Realitzat
en tinta sèpia a escala 1:20 i rubricat amb l'estilitzada firma
que utilitzava l'arquitecte en aquesta època, el model els devia
agradar a l'Ajuntament porquè la concessió va ser aprovada
definitivament en la sessió del dia setze.
Per poder conèixer millor la naturalesa d'aquest projecte i interpretar
el dibuix de Gaudí, no disposem com en altres casos d'una extensa
memòria, sinó només de la succinta explicació
del mateix Carré: "Tota la carcassa de l'aparell serà
de ferro fos, i la resta, de vidre il·luminat de nit a l'interior
per gas Labon. Dels costats en sortiran unes portes que tancaran exteriorment
l'aparell per la part de vidre durant les altes hores de la nit, portes
que de dia no es veuran". Del context de l'expedient administratiu
relatiu a aquesta concessió també en podem extreure altres
informacions útils, com per exemple que aquests aparells eren complementaris
d'un altre sistema d'anunciadors que consistien en simples plaques o quadres
fixats a la façana de determinats edificis. Si aquests últims
estaven pensats per als carrers estrets del Casc Antic perquè no
eren impediment per a la viabilitat urbana, els dissenyats per Gaudí
estaven destinats a "les àmplies vies de l'Eixample",
que reuneixen prou condicions "d'amplitud i espacialitat". Els
llocs per als quals estaven destinats els aparells eren, a més
de les noves vies de l'ampliació de Barcelona, les places Reial,
Palau, Medinaceli i Catalunya. La seva funció hauria de ser la
d'exposar "el plànol de la barriada, les adreces de les oficines
de correus i telègrafs i altres indicacions esmentades útils
per als forasters, així com diversos anuncis relatius també
a la indústria, comerç, arts, etc.", a més dels
anuncis oficials del municipi.
Segurament el lector ja s'està preguntant si aquests "aparells
aïllats" es van arribar a construir alguna vegada o si formen
part d'aquesta llarga llista de projectes de Gaudí que no van aconseguir
mai de fer-se realitat. La documentació municipal és força
concloent pel que fa al cas i podem afirmar pràcticament amb total
seguretat que, si bé els "quadres anunciadors" de la
societat Carré y Cía efectivament es van arribar a instal·lar
als carrers de Barcelona, l'artefacte concebut pel genial arquitecte desgraciadament
es va quedar en paper mullat. El 12 de març de 1887, un informe
de la Comissió de Foment recomanava a l'alcalde la cancel·lació,
per incompliment de contracte, tant de les concessions de Carré
com de la d'Enrique Girosi, un quiosc amb funcions de comuna i d'anunciador
(entre altres coses) que també havia estat dissenyat per Antoni
Gaudí. No és d'estranyar que l'alcalde l'acceptés
perquè, a la data de l'informe, el primer no havia pagat ni un
sol cèntim del cànon a què s'havia obligat per cadascun
dels anunciandors, mentre que el segon, al cap de nou anys d'haver-se
adjudicat la concessió no havia instal·lat caps dels quioscos.
Alguna cosa falla en aquesta història, de la qual suposem que Gaudí
no en devia sortir gaire ben parat: Carré estava en parador desconegut
com a mínim des de l'any 1883, i Girosi va ser processat per deutes
el 1882, procés en què va ser declarat insolvent. A més,
la documentació municipal deixa entreveure que tots dos mantenien
una relació empresarial que no va ser declarada fins després
d'obtingudes les respectives concessions.
No obstant, i fins i tot en el supòsit que els "aparells aïllats"
no s'haguessin construït mai, el dibuix de Gaudí té
un notable interès com a testimoni de la primeríssima època
de l'arquitecte. Efectivament, si tenim en compte que el novell arquitecte
va rebre oficialment el títol el 15 de març de 1878 i que
el dibuix del qual estem parlant es va haver de fer abans del 15 d'abril
del mateix any, estem davant d'un dels primers, si no el primer, plànols
que firma com a facultatiu.
Veritat
i qualitat
El disseny d'aquests anunciadors ens mostra un Gaudí preocupat
tant per aquella "veritat constructiva" que propugnava Viollet-le-Duc
com per la qualitat significativa de l'arquitectura. L'expositor de vidre
i ferro s'eleva sobre unes columnes de fosa de reminiscències violletianes
força semblants a les de la plaça Reial, amb una base aixafada
que sembla voler expressar la seva funció mecànica. El gran
panell de vidre, proveït d'il·luminació de gas, estava
protegit, segons l'explicació de Carré, per un sistema de
portes corredisses que ens imaginem que era deutor de l'enginyós
mecanisme patentat per Eudald Puntí. El conjunt és airós
i estilitzat. Sembla evident que el seu autor s'ha proposat satisfer amb
eficàcia les necessitats funcionals.
Però no tot és funcionalitat i racionalitat: quimeres, ratpenats,
corones i escuts s'aglomeren al cim de l'expositor en forma d'emblema
de la Ciutat Comtal amb evocatives reminiscències de la història
llegendària de Catalunya.
Amb la recuperació de la imatge i l'expedient administratiu de
l'anunciador Carré es completa, per fi, la documentació
de les intervencions projectades per Antoni Gaudí per a l'Ajuntament
de Barcelona. Seria una bona ocasió perquè les autoritats
municipals es decidissin a divulgar i revaloritzar aquesta faceta del
geni de Reus com a dissenyador de mobiliari urbà.
ANTONIO SAMA
Avui
Lunes, 29 Diciembre 2003
|
