Premi Gaudí de Poesia i Narrativa Curta 2003

PRIMER PREMI DE NARRACIÓ CURTA

MORT AL PARK GÜELL, 2

- Això ens porta a la mitja nit -va intervenir el caporal- i el parc tanca les portes a les 20 hores. Per tant la noia, sola o acompanyada, va amagar-se entre els jardins o bé va accedir al parc a la nit, quan aquest ja era tancat. No hem trobat, però, petjades diferents de la noia als voltants del banc. Només les coincidents amb les botes dels dos jardiners, que eren molt recents.

- És estrany. Per què quedar-se al parc una nit com aquesta? Tan freda i humida? -pensava en veu alta el forense-.

- Ha mort de pena, -va dir en veu baixa un dels jardiners.

- Què vol dir? Un suïcidi? -va interrogar el jutge.

- La noia passava el dia en el Parc. Venia sempre arreglada i bonica i passejava, seia el banc, mirava la gent. Marxava a mitja tarda o fins i tot quan el Parc tancava les portes. El vigilant l'havia vingut a buscar unes quantes vegades aquí mateix. Feia sempre un posat trist, no parlava amb ningú. Tan sols seia al banc i resseguia els dibuixos amb els dits. Fa una setmana, després de dies de veure-la, li vaig preguntar si estava bé. "Aquí sí. Deixi'm sola, si us plau" em va contestar i els seus ulls es van omplir de llàgrimes.

- Caldrà comprovar una possible intoxicació, o signes d'autòlisi. En tot cas, l'autòpsia ens ho aclarirà -va afegir el metge forense, desempallegant-se dels guants de làtex.

El caporal va restar pensatiu, repassant mentalment les paraules del jardiner. Alguna cosa el va fer mirar cap a l'escalinata i va veure aparèixer una noia elegant de llargs cabells vermellosos, amb un vestit jaqueta Príncep de Gal·les i uns mocassins, que s'acostava amb un caminar decidit. En arribar allà va adreçar al caporal un preciós somriure, il·luminant el seu rostre i els seus grans ulls verds:

- No em deixaven entrar perquè he oblidat el carnet. Vostès, els Mossos, sempre tant escrupolosos amb les normes.

- Ho sento, senyoreta… -el caporal no podia deixar de mirar els seus ulls, fins que la veu greu del jutge el va treure de l'encís.

- Senyoria, per a vostè. És la "senyora" fiscal que, com és habitual, arriba tard -tornava a tronar la veu greu del jutge-.

- Ho lamento, fa pocs dies que sóc a la ciutat i vostè no ha volgut que el cotxe oficial m'anés a recollir -ignorant completament el to irònic i despectiu del jutge, la noia es va apropar al cos i va preguntar al metge forense els detalls de la mort. A continuació va parlar amb la secretària i va repassar l'acta d'aixecament, fent constar els detalls que per part d'ella considerava d'importància.

- Han parlat amb el vigilant de la nit? Caldrà fer-ho, no? On som?

- Som al Parc Güell, senyoreta, vull dir, senyoria -va afegir confús el caporal.

- Per ser el primer aixecament de cadàver que faig a Barcelona, almenys han triat un lloc bonic.

- No hem vingut a contemplar el paisatge, Ministeri Fiscal -va dir el jutge.

- És cert, però, com podem deixar de mirar al nostre voltant en comprovar tanta bellesa?

- Ximpleries! Au, anem! La comissió judicial ha acabat. Portin el cadàver a l'Institut Anatòmic Forense i quan concloguin l'atestat me'l porten personalment. Ep! Noia, vols venir amb el cotxe oficial ara? -li va dir amb to paternalista a la fiscal.

- Agraïda, senyoria, però com que he arribat amb els meus mitjans, també tornaré de la mateixa forma. Ens veurem a la guàrdia, amb el seu permís, és clar -en dir això va llançar una maliciosa mirada al jutge que no estava acostumat que li portessin la contrària ni, sobretot, que algú diferent d'ell mateix acabés la conversa.

- Bon dia, -el seguici va allunyar-se fins a desaparèixer per l'escalinata.

La fiscal es va acostar al banc ondulant i va repassar amb els dits les peces de trencadís, meravellada, va contemplar minuciosament els dibuixos, cap no coincidia, tots eren diferents i alhora harmoniosos, amb un serpenteig que voltava la plaça com les puntes de coixí voregen un llençol. I més enllà del banc, la ciutat, que entre la boira del matí es dibuixava tranquil·la i imponent. Una tremolor va resseguir tot el seu cos des de la punta dels seus dits, i va tancar els ulls emocionada.

- Senyora fiscal, es troba bé? -va dir el caporal, pensant que la impressió del cadàver li havia fet efecte amb retard.

- Sí, però el meu nom és Irene Forns i he acabat ja la diligència, li prego que canviï el to formalista pel col·loquial si és que les seves rigoroses normes li ho permeten, senyor...

- El meu nom és Martí, Jordi Martí si ho prefereix. M'ha semblat que perdia per un moment l'equilibri, aquesta no és una escena gaire agradable per a una noia tan jove com vostè.

- Em temo que no ha estat el cos d'aquesta pobra noia el que m'ha fet tremolar, sinó la contemplació de tanta bellesa. Sóc d'un petit poble d'Osona i conec poc la ciutat. De fet, sempre havia afirmat que la natura no podia en cap cas ser superada en bellesa per la mà de l'home i, en canvi, en arribar aquí…

- El Parc impressiona cada cop que es visita, potser perquè cada racó el veus diferent segons el dia, segons l'hora i segons amb qui el visitis. Si vol, jo l'hi podria ensenyar.

- M'agradaria, però ara haig de tornar a la guàrdia si no vull suportar els estirabots del jutge.

- Permeti'm que l'acompanyi fins a la sortida del parc, on ha deixat el cotxe, i potser qualsevol altre dia li vindria de gust tornar.