|
|
|
||||||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||||||||
|
Premi Gaudí de Poesia i Narrativa Curta 2003 PRIMER PREMI DE NARRACIÓ CURTA |
||
|
En aquesta petita història he volgut tan sols reflectir el torrent de sensacions que vaig tenir quan visitava per primer i únic cop el Park Güell i la immensa admiració cap al seu autor, el mestre Gaudí. El millor premi, per a mi, seria que us agradés a tots el meu relat i que després de llegir-lo tinguessiu la necessitat de tornar a veure el nostre estimat Park Güell. La
autora
|
MORT AL PARK GÜELL Un cotxe oficial circulava ràpidament per la Travessera de Dalt. En el seu interior el xofer i la comissió judicial, és a dir, el Jutge, la secretària judicial i el metge forense de guàrdia. La secretària guardava silenci; revisava la seva carpeta buscant l'acta d'aixecament de cadàver. El Jutge i el Metge Forense comentaven el partit de futbol de la nit anterior. - Si seguim així ens trobaran a segona, segur. - Jo crec que ahir van jugar millor, però vàrem tenir mala sort, si haguessin xiulat el penal, la cosa hauria canviat radicalment. Quina mandra, a les nou del matí i aixecar un cadàver. T'ha dit la policia de què es tracta? - Sempre la mateixa excusa, culpa de l'àrbitre! Que t'ho dic jo, que ens troben a segona! Dir-me alguna cosa coherent la policia? Quina novetat! Ja no faig ni cas del que expliquen. Arribo, faig la feina i fora. - Senyoria, et veig avui més malhumorat que de costum, que ja és dir. - Home! Començar la guàrdia i que et truquin per aixecar un cadàver! Podien haver trucat mitja hora abans i li hagués tocat al jutge del 27 i una cosa menys per a mi. El cotxe es va aturar davant de la vistosa reixa de ferro del Parc Güell. El xofer va baixar i obrí la porta del darrera amb gest servil. El jutge va descendir del cotxe feixugament. Era un home corpulent, d'uns seixanta anys i amb veu greu. A continuació va baixar la secretària judicial i el metge forense. - La fiscal ve amb el seu cotxe. L'haurem d'esperar -va dir la secretària-. - Ni parlar-ne!! -va exclamar el jutge- Quan abans enllestim millor, que fa un fred que pela i sembla que vol ploure. I la policia judicial? - Són a la part superior, on és el cadàver -els va indicar un agent uniformat-. Van pujar l'escalinata del Parc, amb el posat seriós. Cap d'ells no va saludar els jardiners que escombraven les fulles que la pluja de la nit havia fet caure sobre els esglaons. Cap d'ells no es va aturar a mirar la brillantor del drac amb la cara i el cos ben nets per l'aigua de la matinada. En arribar al final de l'escala, el jutge es va aturar, esbufegant. Cap a ell es va atansar un noi de posat seriós que, posant-se la mà al cap, va dir: - Bon dia, senyoria. L'estàvem esperant. Sóc el caporal Martí de la Policia Judicial dels Mossos d'Esquadra. - Si, sí, deixi's de salutacions protocol·làries. On és el cos? - Es troba al banc ondulant. És el cos d'una noia d'uns vint-i-cinc anys, asseguda al banc i amb els braços arrepenjats a sobre, com mirant el paisatge. Els jardiners que treballaven aquest matí l'han trobada cap a les 8 hores. Primer han suposat que dormia, però en acostar-se cap a ella han vist que era morta. No hi ha signes de violència al cos. - Bé, no assumeixi competències que no li pertoquen. Això ho dirà el metge forense, porti'ns on és el cos, que no tenim tot el dia. - Sí, senyoria -va afegir obedient el caporal que ja coneixia el jutge d'altres vegades i sabia que no calia discutir les seves ordres. La gran plaça era deserta. Al terra encara humit es veien les gotes de pluja, trencades per petjades desordenades que anaven i venien. Tan sols en un extrem de la plaça, amb el fons verd de la zona enjardinada, es veia un grup d'operaris atrafegats. Dos jardiners apartats parlaven amb un agent uniformat. Quatre més voltaven el cos, feien fotos i analitzaven l'escena, que es trobava voltada per una cinta policial. El cos inert es trobava assegut en el banc ondulant. Peces de mil colors el voltaven, emmarcant una imatge sinistra. Era una noia jove. Els llargs cabells negres esquitxats per milers de gotes diminutes cobrien el seu rostre, la mirada perduda i sense vida observava immòbil la ciutat. Portava un curt vestit negre que, mullat, evidenciava un preciós cos i deixava al descobert unes fermes cames doblegades amb un gest descansat. - Sembla que l'assassí hagués estat assegut al seu costat guaitant el paisatge i l'hagués deixada en aquesta posició per a l'eternitat. - Molt poètic, doctor. Quines cames té la morta! -va afegir secament el jutge. La secretària, ofesa pel comentari, va treure amb malaptesa els fulls de la carpeta i el bolígraf, i es va col·locar al costat del jutge preparada per anotar tot el que ell li indiqués i de la forma que ell indiqués. Feia temps que havia deixat de prendre iniciatives amb aquell jutge, només esperava que no durés gaire la diligència. Mentre guaitava a la seva esquena per si veia aparèixer la fiscal. - Cos sense vida d'una dona d'uns vint-i-cinc anys que es troba mig asseguda sobre banc de pedrís… Amb llenguatge inintel·ligible per a la majoria dels mortals, el jutge va dictar a la secretària tots els detalls que ell considerava rellevants. El metge forense es va acostar al cos i, aixecant-li els cabells, va buscar senyals de violència. - Somriu. A primera
vista sembla mort natural; la posició del cos, l'absència
de ferides, caldrà esperar el resultat de l'autòpsia.
L'hora de la mort, la puc fixar entre 8 i 12 hores.
|
|
|
|
||
| Currículum de Carme Guil | ||
